Durant aquests mesos de setembre i octubre s'estan celebrant al Parlament debats importants per al futur de l'audiovisual a Catalunya. El motiu és doble: per una banda, s'està revisant la Llei del Cinema, una llei que no s'ha arribat a desenvolupar en els termes que s'especificava (no parlo només de la presència del català); i per l'altra, s'està tramitant la llei que crea un impost que hauran de pagar les operadores d'internet i que crearà un fons per finançar l'audiovisual.
Els debats tenen una profunda càrrega ideològica al meu entendre. Més enllà de l'articulat i de la incorporació o no d'esmenes als projectes de llei, hi ha una corrent de fons que difícilment aflora: el model. Crec que tot i que no s'explicita de forma suficient, hi ha dos models que entren en contradicció tot i l'aparent consens inicial que sembla que generen els projectes. Per una banda, hi ha un model que entén l'audiovisual des d'una perspectiva exclusivament industrial i que té com a horitzó un sector capaç de generar tres o quatre produccions de gran pressupost i impacte cada any (d'altra banda, com si això n'assegurès l'èxit). Aquest model, aposta per l'èxit comercial i parteix d'una mirada exclusivament econòmica de l'audiovisual.
A l'altre extrem, estem els que defensem que l'audiovisual, com la resta de manifestacions culturals té una funció social. Des d'aquesta perspectiva interessa més el desenvolupament de la capacitat creativa o l'accés de la ciutadania a creacions audiovisuals que comportin el seu creixement com a ciutadans crítics. És a dir, des de la política pública, l'accent cal posar-lo més en la ciutadania i en la funció pública de la cultura que no pas en la indústria. Vol dir que cal oblidar-la? Doncs clarament no. Cal comptar amb la indústria i quan més forta sigui millor, però cal fer-ho no pensant en els seus beneficis sinó en els beneficis socials que aporta una industria cultural potent. Cal pensar en la sostenibilitat de les produccions? Doncs clar, però tenim exemples de grans produccions i de petites produccions que han estat sostenibles i d'altres que no. La dimensió no garanteix res, però sí que estic d'acord en que hi ha un mínim necessari.
Anant a allò concret. La Llei del Cinema anava molt més enllà de la qüestió lingüística, proposava la creació de cinc fons diferents per al foment de l'audiovisual:
- El Fons per al foment de la producció d’obres cinematogràfiques i audiovisuals.
- El Fons per al foment de la distribució independent.
- El Fons per al foment de l’exhibició.
- El Fons per al foment de la difusió i la promoció de les obres i la cultura cinematogràfiques.
- El Fons per al foment de la competitivitat empresarial
A més a més, també apostava per crear una Xarxa Concertada de Pantalles que haurien de permetre una política de difusió basada en criteris no comercials. Tot plegat estava plantejat per un model de foment de l'audiovisual en clau social, que permetés el desenvolupament de polítiques en tota la cadena de valor i en la qual jugarien un paper clau les productores independents, la distribució independent, els municipis, els cine-clubs i altres associacions, etc.
Bé, doncs de tot això, que tenim aprovat des de 2010, res de res. Els fons no s'han dotat, la xarxa no existeix i els pressupostos de la Generalitat destinats a suport a l'audiovisual han caigut dràsticament. Cal sumar-hi que TV3 no acompleix els acords de destinar el 6% dels seus ingressos a la producció independent. Cal recordar que des de l'Estat també s'està treeballant per enfonsar el sector: iva cultural, retallada dels fons de l'ICAA, desgravacions que no arriben...
Aquests anys, el Conseller, de forma hàbil (i des del meu punt de vista cínica) ha anat marejant la perdiu i apostant-ho tot a la nova taxa, ara impost, a les operadores. L'immovilisme l'ha anat sortejant amb promeses d'uns fons de 20 milions d'euros derivats d'aquest impost. La veritat és que cal donar la benvinguda a CiU en això de posar nous impostos per finançar polítiques públiques, i felicitar al Conseller per la seva habilitat: el responsable d'unes polítiques que han posat al límit a la indústria audiovisual, i que no han tingut per res en compte la seva funció social, avui vol aparèixer com el gran salvador de la indústria.
Però de nou el Conseller erra. El plantejament del nou impost no assegura que aquests nous fons arribin a fomentar l'audiovisual, entès des d'una mirada cultural, sinó que sembla enfocat, novament, a la gran indústria i al model de poques produccions però de gran impacte.
Caldrà que el sector, els aficionats, les associacions, els polítics i qui faci falta pressioni per tal que el projecte de llei incorpori modificacions que garanteixin un repartiment del fons equitatiu i realitzat amb criteris de desenvolupament social vinculat al desenvolupament cultural.
Es tracta que no amaguin una qüestió de models en una qüestió de diners.
