Reprodueixo aquí l'article que m'han publicat a la Revista Treball
En els debats sobre
el futur del país es troba a faltar una reflexió en profunditat sobre els
efectes en les polítiques culturals dels diferents escenaris que s’obren:
manteniment del status quo, avançament cap a un major autogovern (amb
estructura federal), o bé la independència. S’han escoltat sobretot arguments
en relació a l’economia a les pensions... però pocs arguments en relació a les
polítiques socials i específicament a les culturals. Segurament, aquest buit ve
donat per la dificultat per oferir una resposta concreta a la pregunta: quin
dels tres escenaris seria el millor per a la cultura catalana? La possible
resposta es pot afrontar des de dues dimensions:
La primera dimensió
és la que identifica cultura amb Estat i porta a preguntar-se si pot progressar
una cultura sense un Estat propi que la preservi i promocioni. De fet, d’ençà
de la democràcia amb la normalització lingüística i el creixement de les
expressions culturals catalanes, una creativitat reconeguda arreu, la
recuperació de tradicions, una industria cultural que ha crescut, etc. s’ha
pogut fer molt de camí sense tenir un estat propi. Ara bé, hi ha qui argumenta
que aquest creixement hagués estat més espectacular amb un estat propi. El cert
és que comparant les estadístiques de producció i consum cultural catalans amb
la resta d’Europa, es comprova que el nivell de desenvolupament cultural al
nostre país té molt de camí per recórrer i tot apunta a que amb les estructures
institucionals actuals s’ha arribat a un topall. La política centralitzadora i
insensible a la diversitat cultural que tradicionalment es desenvolupa des de
l’Estat Espanyol forma part d’aquest topall. El model autonòmic ha generat més
competència centre-perifèria que no pas marcs d’acord, i això ha estat així
sobretot per la manca de voluntat d’entesa del govern central, en primer lloc,
però també per una postura massa vagades arrogant des el govern català.
El que s’imposa és
que l’opció de mantenir l’actual estat de les coses no ens farà créixer
culturalment i la via reformista apunta a poc recorregut. S’obren aquí les dues
opcions: la federal i la de la independència, amb arguments vàlids en ambdós
casos per ser assenyalades com a opcions per al trencament del status quo.
En un estat
independent, en principi, tindríem l’oportunitat de generar una estructura
pròpia i suficientment potent per al nostre desenvolupament cultural. Ara bé,
les condicions d’aquesta independència, el grau d’obertura o no a l’entorn, es
presenta com una qüestió determinant per al futur. Per exemple, des d’un punt
de vista exclusivament industrial, està clar que el català és un mercat d’una
dimensió reduïda que pot sostenir produccions culturals fins a un cert límit.
Cal recordar que les grans industries culturals del país, sobretot editorials,
han crescut en bona mesura per la seva acció a l’exterior i tenir-les aquí ha
beneficiat a la cultura catalana, fent-ne de plataforma, i fent que la
musculatura industrial permetés assumir riscos amb certs productes culturals.
El risc, en aquest cas, ve sobretot de l’aïllament cultural des d’una
perspectiva industrial.
En un estat
federat, caldria que les estructures federals recolzessin les estructures
federades. Per tant, l’escenari ideal en aquest cas seria el de competències
plenes en polítiques culturals a Catalunya però amb el recolzament i la
coordinació de l’estat federal i la resta de federacions com a una plataforma
per a la connectivitat entre estats i a nivell internacional. Així, l’estat
federal hauria d’assumir com a cultura pròpia totes les cultures que el
conformen reduint els riscos d’aïllament i potenciant la col·laboració. Per
altra banda, el risc de la proposta federal ja es coneix perquè succeeix ara:
que des dels poders centrals no es defensin totes les cultures de l’estat. Ara
bé, cal entendre que un canvi en l’estructura institucional generaria unes
noves condicions d’acord entre estats federats i estat federal, per tant,
trencaria amb el que hem conegut fins ara.
En resum, ser una
cultura sense estat és un problema, però aquest problema es pot superar tant
amb un estat independent com amb una doble estructura d’estat federat i de
federació federal compromesa amb totes les cultures que el conformen.
La segona dimensió
té a veure amb les polítiques que finalment es desenvolupin en un marc o un
altre. Finalment, com passa amb les polítiques socials, sanitàries i
educatives, la priorització d’opcions redistributives de la riquesa (dreta versus
esquerra) i els models de gestió (control públic versus mercantilització) que
s’apliquen són determinants també en les polítiques culturals. S’ha pogut
comprovar els últims anys: amb governs nacionalistes tant a Madrid com a la Generalitat, s’ha
produït un atemptat constant contra la sostenibilitat del sistema cultural
estatal i català.
Des de Madrid,
l’augment de l’IVA als productes culturals; la reducció constant de pressupostos
(que val a dir, ha castigat especialment a Catalunya on les subvencions nominatives que provenen del Ministeri de
Cultura han caigut un 75% en quatre anys); el nou avortament de la tan
anunciada llei de mecenatge; una llei de propietat intel·lectual que no satisfà
ningú; tot plegat, ha portat a una situació límit a tots els sectors.
Però és que aquí no
s’ha fet pas millor. Mentre el govern català pregona la necessitat de
crear estructures d’Estat, el pressupost
del Departament de Cultura ha passat de 350 milions a 250 milions en els anys
de govern nacionalista; s’ha eliminat el recolzament de la Generalitat a les
escoles municipals de música, passant la responsabilitat a les finances
municipals; s’han modificat les bases de subvencions, afegint una clàusula que
fa que un cop t’han atorgat una subvenció el Govern modificar la quantitat
concedida, generant molta inseguretat; s’han tancat centres de creació d’arts
visuals, s’han reduït dràsticament els pressupostos a grans institucions
culturals, s’ha aprimat el CONCA fins a la mínima expressió, s’han incomplert
els convenis de producció audiovisual per part de TV3, s’ha improvisat amb la
direcció de centres importants, com l’Arts Santa Mónica, etc.
Tot i que es podria
aprofundir en cadascun dels aspectes assenyalats, sembla clar que l’estructura
institucional administrativa és una condició necessària però no suficient per
al desenvolupament de polítiques públiques que assegurin el desenvolupament
cultural. Cal doncs, trencar amb les dinàmiques actuals, repensar el sistema,
amb una estructura o una altra però, amb una clara voluntat política de situar
a la cultura com un pilar bàsic del nou Estat del Benestar que cal
(re)construir un cop des de la dreta neoliberal catalana, espanyola i europea,
han destrossat el que va costar tants anys edificar.
En efecte, cal
començar de nou, trencant el marc actual, aprofitant els avantatges i reduint
els riscos de qualsevol de les dues sortides, la federal i la de la
independència. Cal un procés que ens porti a unes institucions que garanteixin
els drets culturals a l’accés i a l’expressivitat i que ho facin amb
complicitat amb els sectors de la cultura. No és moment de refiar-ho tot a
fórmules màgiques (d’una i altra banda) que redueixen la complexitat dels temps
que corren a veritats absolutes, però sembla clar que l’escenari és de
necessitat de ruptura, aprofitant allò que es pugui, però de (re)dissenyant
completament de nou les polítiques culturals del país.
