dimarts, 21 de juliol de 2015

Tot esperant la reacció del sector de la cultura





Ara fa una setmana vaig publicar en aquest mateix bloc un ampli balanç de govern de les polítiques culturals de CiU. Amb molta diferència ha estat l’entrada amb més lectures de totes les que he fet, cosa que em fa pensar per una banda, que era necessari fer el balanç i per l’altra, que hi ha interès per la qüestió.

Arrel d’aquell escrit, algunes persones públicament (via twitter ho va fer en Pep Montes) i d’altres a nivell privat, em varen suggerir una segona part: fer autocrítica del sector de la cultura. Un repte que entomo.

Primer però, vull aclarir des d’on parlo. Sempre he tingut dubtes de si quan parlo de sector ho puc fer en primera persona. M’explico, fa uns quinze anys que em dedico a treballar en l’àmbit de la cultura, primer com a gestor cultural i després com a consultor, a més, ho he combinat amb la militància política, fet que m’ha portat a ser responsable de l’àmbit de cultura d’ICV l’últim any. Jo podria ser sector si estem d’acord en incloure a aquelles persones que es dediquen a estudiar-lo i a definir-ne estratègies, que és el que he fet els últims anys, però quedo clarament fora quan el sector l’identifiquem amb la creació (he fet molta anàlisi però la meva creació cultural es limita als dibuixar i cantar amb els meus fills) i els que treballen en la gestió. En qualsevol cas, faré servir un to analític, amb certa distància, assumint la proximitat de sentir-me’n part. Complex, sí, però també vull ser honest en això.

1. Un sector que se suma a les vaques grasses i s’allunya de la ciutadania

Vull començar l’anàlisi anant una mica enrere, no massa, però sí el suficient com per agafar perspectiva per veure on estem. A finals dels 90 i durant la primera dècada dels 2000 varem viure una època d’or en la inversió en cultura (bé, jo diria en la inversió en grans infraestructures culturals). Aquest va ser un procés que es va viure a Catalunya i també a la resta de l’Estat. No vull aprofundir molt en aquesta època, perquè ja s’ha escrit molt sobre com el boom immobiliari va impregnar al sector de la cultura (exemples: aquí, aquí o aquí, i fins i tot va ser motiu d’un programa com el Salvados de l’Évole).

Al que sí em vull referir és que durant aquesta època “daurada” varen mancar veus crítiques des del propi sector de la cultura que posessin en dubte allò que estava passant. Sí hi havia crítiques, però no era el discurs predominant, ni de lluny. Al meu entendre, en aquell moment el sector es va allunyar de la ciutadania i avui, quan el sector reclama centralitat per la cultura, potser va tard, la societat ja no se sent partícip d’aquestes reclamacions. El que m’ocupa és per què existeix aquesta distància? Quins factors expliquen avui la poca la poca empatia de la ciutadania en relació a les reclamacions que fa el sector?

Evidentment, no existeix una resposta única a això, però seria bo que al propi sector es plantegi un debat en aquests termes. En aquest sentit, apunto una sèrie d’elements crítics a tenir en compte en una reflexió que m’agradaria que fos constructiva:
o     En primer lloc, apunto a l’oblit durant molts anys del perquè de les polítiques culturals, centrant massa els discursos en el què. En els anys d’expansió dels pressupostos destinats a cultura, polítics, gestors i creadors no han estat capaços de situar el discurs en el valor públic de la cultura associat a la seva actuació, per contra han proliferat arguments importants però insuficients, com ara l’excel·lència o el retorn en forma d’externalitat (sobretot econòmiques). D’alguna forma, s’ha posat al propi sector o als productes culturals (des de la creació a l’esdeveniment o l’equipament) en el centre del debat, oblidant que és la ciutadania el centre de les polítiques culturals, la que ha de sentir-se protagonista i no una simple receptora que escull rebre o no segons els seus interessos.
o    En segon lloc, ha existit a ulls de la ciutadania una clara associació entre la bombolla immobiliària, les grans infraestructures culturals (amb més importància en el continent que en el contingut) i la corrupció política. La connivència del sector amb aquesta bombolla de grans equipaments, o amb el que es podria catalogar com la bombolla de la contractació pública d’espectacles, amb una escalada exponencial de dels catxets artístics, han alimentat aquesta associació.
o      En tercer lloc, s’ha produït una associació entre certa elit del sector de la cultura amb l’elit política i econòmica, que fa aparèixer al món de la cultura com a propera al poder i llunyana de la ciutadania. La desafecció política també ha tingut traducció en la desafecció cap a les elits culturals. Els escàndols de corrupció en societats d’autors han ajudat a alimentar aquesta imatge com també ho han fet el nomenament a dit de responsables de grans projectes culturals públics (any Espriu o els comissaris del tricentenari en són bons exemples, però n’hi ha molts més).
o      En quart lloc, hi ha hagut el que es podria considerar un cert pudor (o orgull mal entès) per part del sector, de mostrar davant la societat les seves pròpies debilitats. El sector no ha estat capaç de traslladar com a denuncia y reivindicació, amb complicitat amb altres actors socials, que en el sector privat de la cultura existeix molta precarietat laboral i que aquesta es supleix amb molta militància. Segurament si la gent sabés que la cultura no és un espai de contractes milionaris i de fama, i conegués les dosis de militància i vocació pública que hi ha darrera molts projectes, es generaria major empatia.
o    En cinquè lloc, la imatge de sector subvencionat, que interessadament alguns propaguen, no s’ha aconseguit revertir. Avui, en un moment d’escassetat de recursos públics, amb una competència pels mateixos, les males praxis d’alguns empresaris de la cultura en relació als ajuts públics rebuts ha provocat importants passes enrere en la consideració social del sector. La reflexió que cal fer no és tant com justificar-se davant la societat (no ho fan altres sectors com l’educatiu o el de la salut) sinó com superar questa lògica d’intercanvi: la societat aporta a la cultura i la cultura ofereix un retorn. Trencar amb aquesta lògica suposa considerar la cultura com un valor públic nuclear a la societat, fet que impossibilita la idea d’intercanvi. 
o     En sisè lloc, las reivindicacions del món de la cultura s’han centrat en qüestions que afecten a les seves necessitats y han quedat poc vinculades a altres reivindicacions socials. Des del posicionament del món cultural en contra de la Guerra d’Iraq no hi ha hagut importants mobilitzacions del sector en qüestions que no l’afectin directament deixant un buit important en un moment de necessitat de referents de contestació a la situació social existent.

Vol dir tot això que el sector ha actuat sempre malament? És clar que no. Aquests elements, al meu entendre assenyalen punts crítics de l’oportunitat perduda en temps de vaques grasses. Algú pot dir que a toro passat és fàcil fer aquesta anàlisi, i és cert, però també ho és que les anàlisis es fan sobre coses consistents, i aquí el que és consistent és el que ha passat.

2. La batalla perduda? De moment, guanyen ells

Quan comença a imposar-se la doctrina de l’austeritat entre els nostres governs, a Catalunya i a l’Estat, els pressupostos de cultura inicien una dinàmica de disminució accentuada, fins i tot per sobre de les rebaixes mitjanes a la majoria d’administracions.

Certament, el sector no ha restat immòbil a tots els atacs rebuts, i hi ha hagut mobilitzacions importants: l’any 2011 el sector es mobilitza contra les lleis òmnibus a Catalunya; l’any 2012 apareix la Plataforma SOS cultura, davant de l’atac de l’IVA cultural apareixen manifestos com La cultura no és un luxe, la Unió d’Associacions Empresarials de la Indústria Cultural Espanyola presenta estudis on demostra la barbaritat de l’IVA cultural; al febrer de 2013 neix la Marea Roja. Cultura En Lluita; al 2014 apareixen manifestos contra l’acció del Govern de la Generalitat en relació a les subvencions… Bé, segur que em deixo múltiples mobilitzacions, plataformes, manifestos… però no és objecte del post fer repàs de totes. 

Però al final, batalla l’estan guanyant ells. I al meu entendre, no és una batalla de càstig com molta gent defensa: càstig als de “la ceja” que van donar suport a ZP, o per la mobilització en contra la guerra d’Iraq. Crec que és un error mirar-se al melic, i pensar que l’atac neoliberal a la cultura es una qüestió de filies i fòbies. Crec que la cosa va més enllà: és una qüestió de model de societat. Volen una població inculta, que és el mateix que una població acrítica, que no molesta a qui ostenta avui aquell concepte gramscià que últimament s’ha recuperat: l’hegemonia cultural.

L’atac a la cultura no és un atac al sector, i aquí és on sovint el sector s’equivoca. L’atac a la cultura és un atac a un model de ciutadania lliure, crítica, amb els instruments suficients per a interpretar la realitat i poder-la transformar.

Sí, guanyen ells i nosaltres ens centrem en les batalletes, mentre ells tenen una estratègia de guerra, de llarg recorregut, de model. Seguiran guanyant si no elevem la mirada.   

3. La subsistència que immobilitza

He tractat aquestes qüestions amb força gent del sector de la cultura, quan els pregunto: com és que no s’articula res amb major recorregut? Com és que s’alcen poques veus crítiques al que està passant? I la resposta és molt sovint la mateixa: el sector està subsistint i no té força per res més.
Fa unes setmanes vaig entrevistar en Joan Maria Minguet per la Revista Treball d’ICV. Amb el seu bloc pensacions, que recomano molt, els seus llibres, i articulant a la Plataforma de les Arts Visuals, en Minguet (amb qui hem discrepat en coses, però amb qui em sento més proper que llunyà) està posant veu a la crítica del sector a les polítiques culturals del Departament. Doncs bé, ell m’assenyalava la següent resposta quan li preguntava per la manca de veus crítiques com la seva “al món de la cultura som molt pocs. Alguna vegada, algun periodista amb bona intenció pregunta: “I perquè no us manifesteu?” És que si ens manifestem, omplim com a molt la plaça Sant Jaume… Mentre que a d’altres sectors, com l’educació o la sanitat, a més de ser fonamentals per a la societat, són molts i es nota. I hi ha una altra explicació, i és que encara estem esperant el que jo en dic la “carícia institucional”. És a dir, encara hi ha por que, si aixeques la veu, no tindràs la subvenció.
Sí, som pocs, perquè cada cop són menys les persones que viuen de la creació i de la cultura, i també sí, hi ha molt de silenci, massa silenci provocat per aquella por al et pots quedar fora.
Dins la meva responsabilitat com a coordinador de cultura a ICV, una de les coses que miro de fer és assistir a actes i debats que es fan en el sector. Sobre les debats en recordo un especialment, el de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, en vaig escriure una entrada al respecte. Com deia llavors, i s’ha anat repetint, el sector es preocupa molt del sector i de la seva subsistència i això el paralitza de cara a elevar el discurs. Sobre els esdeveniments institucionals només puc dir que acostumo a sortir-ne preocupat. En aquests esdeveniments acostumo a escoltar discursos del Conseller Mascarell explicant els seus anuncis que mai arriben, i declarant amor etern a la cultura mentre l’enterra (a l’entrega dels Premis Nacionals de Cultura va arribar a dir que  la cultura està sortint reforçada de la crisi!!), però no hi escolto veus crítiques i ho lamento.
Certament, amb les coses del menjar no s’hi juga. Ho puc entendre. Jo mateix, com a consultor he hagut de menjar-me alguns gripaus i no m’he sentit sempre lliure de dir allò que pensava. Però jo el que defenso no és la crítica directa, la desobediència i la insubmissió. Reclamo trencar el silenci però de forma intel·ligent, hàbil i estratègica, fent un pas més, no reivindicant la importància del sector, reivindicant la cultura.

4. Una crida: un canvi profund en el discurs sectorial i una estructura que l’articuli

Vull acabar l’entrada en positiu, amb una crida i una proposta.

La crida és al sector: deixeu de parlar de vosaltres (deixem de parlar de nosaltres). Cal que busquem complicitats fora i que articulem un discurs de defensa de la cultura, centrat en el seu valor públic i no en el valor de les seves externalitats (aportació al PiB i estudis d’impacte econòmic). Avui el focus de la reivindicació ja no pot ser el propi sector, això ens allunya de la ciutadania, el focus són les persones i els drets culturals.

Jo sempre explico que si la gent que defensem la cultura féssim el mateix que els que defensen(m) l’educació o la sanitat públiques ens en sortiríem millor i seria més bo per la gent i pel propi sector. M’explico: en educació i sanitat el que es reivindica són els drets de la població a una educació i una atenció sanitària universal, lliure, gratuïta, de qualitat... Quan venen les retallades la ciutadania ho entén no com un atac al sector sinó com un atac al benestar i sí, es mobilitza sector i ciutadania conjuntament.

La qüestió és: què és millor per al sector, demanar al Govern més subvencions al sector o exigir-li la garantia de drets culturals a l’accés o a l’expressivitat? Jo ho tinc clar. Quan augmenten els pressupostos en educació o en sanitat l’objectiu és la gent, la garantia dels seus drets, però qui en surt beneficiat a més de la gent és el sector: treballen més mestres, més personal sanitari, augmenta la formació, augmenta l’inversió en I+D, augmenta l’activitat d’empreses satèl·lit a aquests serveis... Doncs el mateix en cultura, quan més es garanteixin els drets culturals millor li anirà al sector. Canviem doncs el focus, no demanem més ajudes, demanem més drets!

I acabo amb la proposta: cal articular una Taula de la Cultura, un organisme que neixi assemblant-se a la Taula del Tercer Sector, que articula les entitats d’atenció a la dependència. Una Taula de Cultura que agrupi als agents del sector, a la multitud d’associacions que existeixen en els diferents subsectors de la cultura. Una Taula que faci funcions d’articulació de discurs i de demandes, que superi la competència actual per uns recursos escassos i que faci de lobby, si cal, ja no per defensar al sector (que també) sinó per defensar els drets culturals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada