Gràcies Joan Herrera

En Joan i jo ja fa un munt d'anys que som amics. Molt bons amics. Ens vam conèixer quan ell era coordinador nacional de Joves amb Iniciativa i jo començava a militar. Però la nostra amistat sempre ha anat molt més enllà de la militància compartida. És un gran amic. No sóc objectiu al jutjar-lo, però només el temps farà que les subjectivitats es dilueixin en una imatge més objectiva.

Avui ha anunciat al Consell Nacional d'ICV i a través d'una carta a la militància que no optarà a ser candidat a les Generals. I amb aquesta actitud, de nou, posa al partit per sobre dels interessos personals.

Ho sé com pocs, perquè últimament he treballat molt properament amb ell i compartit moltes hores i converses. En Joan se sent en forma i ho està. De fet, el vaig acompanyar durant la campanya de les municipals i us asseguro que va fer una gran campanya. A les autonòmiques va tenir un paper més discret. Com a parlamentari va sorprendre a molta gent al Congrés dels Diputats en la seva primera etapa institucional i al Parlament de Catalunya també ha fet una gran feina, propositiu davant l'emergència social que viu el país i contundent davant la màfia de CDC.

I sí, crec que en Joan seguiria sent un gran parlamentari i dirigent polític, un cap centrat en un món, el de la política, que, al meu entendre, cada cop està més descentrat i accelerat.

Però novament ha sabut llegir els temps. Es va avançar a llegir els temps quan va protagonitzar l'impuls de l'ecosocialisme a ICV. Quan, com a coordinador nacional, a l'Assemblea de Viladecans defensava la idea de confluència, quan ningú albirava la possibilitat del naixement de Podemos o de Barcelona en Comú. Ara sap que tot i que ell pot aportar molt en la nova etapa, sap que hi aporta més fent aquesta passa enrere.

Els que hem viscut a prop d'en Joan aquests anys sabem dels sacrificis personals que li han suposat estar a primera línia de la política. Sobretot, sabem com li ha afectat que, de sobte, el relat oficial del país el situés com poc menys que un traïdor a la pàtria. El desgast de l'activitat política i de la sobreexposició pública és prou dur, però quan mig país t'assenyala sense raó, la pressió pot ser insuportable.

En Joan fa i ha fet política perquè té profundes conviccions. Molta gent que sabia que érem amics, a la feina o a altres espais em deien: diga-li a en Joan que somrigui més, que sempre sembla enfadat. I jo els deia, ja ho faig, però el que passa és que s'ho pren molt seriosament, que intenta posar rigor en un ambient, el polític, on sembla més important l'ocurrència que la reflexió, on la imatge mana per davant de la reflexió. Sí, s'enfada, perquè com molts porta el seu fill a la pública, utilitza la sanitat pública, va en transport públic, i al tenir una vida normal s'indigna com tots nosaltres. S'enfada perquè no entén, com molts a aquest país, com els lladres de convergència segueixen manant i van donant lliçons de catalanitat. Es revolta davant les injustícies socials, perquè les coneix de prop i està tant a prop del poder, que sap que moltes tenen solució i que qui té el poder de solucionar-les no fa res. S'enfada, sí, amb raó.

Molta gent creu que els polítics professionals, com ha estat fins avui en Joan son uns privilegiats. I certament, molts ho són, perquè s'han aprofitat de la seva condició per omplir-se les butxaques. No és el cas. En Joan és honrat, molt honrat.

És també un militant que s'ha posat a disposició del partit quan se l'ha requerit. Recordo quan va anar al Congrés. Era molt jove, i tot just començava a iniciar una incipient vida professional com a advocat després de deixar la coordinació de Joves amb Iniciativa. Llavors recordo converses en les que ens dèiem de la importància de fer una vida professional fora de la política abans d'avocar-t'hi. Que era bo fer coses fora del partit. Però en aquell moment li van demanar que anés a Madrid, li va fer il·lusió i alhora va veure clar que si la gent d'ICV li demanava no podia dir que no. Després arriba a la coordinació d'ICV agafant el relleu d'en Joan Saura, també se'l reclama i també accepta, posant tot el bo i millor.

Ara, sembla que s'enceta una nova etapa política i en Joan no és tant necessari liderant o encapçalant projectes i fa una passa enrere. Podia haver fet una altra cosa, posar-se dur, dir que volia seguir i si ho hagués fet, segurament, se n'hauria sortit. Però novament ha llegit el moment. Crec que no m'equivoco si dic que el cos li demanava continuar, però que el cap l'ha frenat.

Ho ha fet tot bé? No. En Joan s'ha equivocat en coses. N'he parlat amb ell, i no crec que faci falta avui escriure-les. No crec que toqui.

En Joan seguirà fent política, com jo, com molts altres que creiem que la política és l'instrument de transformació social que necessitem per lluitar contra les injustícies. Passa a un segona pla. Hi passa injustament tractat per aquesta dinàmica d'insults constants i menyspreus a les xarxes socials que també impregna a part del periodisme i del món dels tertulians d'aquest país nostre, que cada cop és més petit.

Però també fa aquesta passa amb l'agraïment de molts i moltes militants d'icv, de molta de la gent del catalanisme d'esquerres d'aquest país, de tants i tants moviments socials i de defensa del medi ambient que han trobat en Joan un altaveu a les institucions. És un agraïment que segurament no serà molt sorollós, però que és molt sentit.

Gràcies, Joan!!