L'audiovisual. Un debat de models.

Durant aquests mesos de setembre i octubre s'estan celebrant al Parlament debats importants per al futur de l'audiovisual a Catalunya. El motiu és doble: per una banda, s'està revisant la Llei del Cinema, una llei que no s'ha arribat a desenvolupar en els termes que s'especificava (no parlo només de la presència del català); i per l'altra, s'està tramitant la llei que crea un impost que hauran de pagar les operadores d'internet i que crearà un fons per finançar l'audiovisual.

Els debats tenen una profunda càrrega ideològica al meu entendre. Més enllà de l'articulat i de la incorporació o  no d'esmenes als projectes de llei, hi ha una corrent de fons que difícilment aflora: el model. Crec que tot i que no s'explicita de forma suficient, hi ha dos models que entren en contradicció tot i l'aparent consens inicial que sembla que generen els projectes. Per una banda, hi ha un model que entén l'audiovisual des d'una perspectiva exclusivament industrial i que té com a horitzó un sector capaç de generar tres o quatre produccions de gran pressupost i impacte cada any (d'altra banda, com si això n'assegurès l'èxit). Aquest model, aposta per l'èxit comercial i parteix d'una mirada exclusivament econòmica de l'audiovisual.

A l'altre extrem, estem els que defensem que l'audiovisual, com la resta de manifestacions culturals té una funció social. Des d'aquesta perspectiva interessa més el desenvolupament de la capacitat creativa o l'accés de la ciutadania a creacions audiovisuals que comportin el seu creixement com a ciutadans crítics. És a dir, des de la política pública, l'accent cal posar-lo més en la ciutadania i en la funció pública de la cultura que no pas en la indústria. Vol dir que cal oblidar-la? Doncs clarament no. Cal comptar amb la indústria i quan més forta sigui millor, però cal fer-ho no pensant en els seus beneficis sinó en els beneficis socials que aporta una industria cultural potent. Cal pensar en la sostenibilitat de les produccions? Doncs clar, però tenim exemples de grans produccions i de petites produccions que han estat sostenibles i d'altres que no. La dimensió no garanteix res, però sí que estic d'acord en que hi ha un mínim necessari.

Anant a allò concret. La Llei del Cinema anava molt més enllà de la qüestió lingüística, proposava la creació de cinc fons diferents per al foment de l'audiovisual:

• El Fons per al foment de la producció d’obres cinematogràfiques i audiovisuals.
•  El Fons per al foment de la distribució independent.
• El Fons per al foment de l’exhibició.
• El Fons per al foment de la difusió i la promoció de les obres i la cultura cinematogràfiques.
• El Fons per al foment de la competitivitat empresarial

A més a més, també apostava per crear una Xarxa Concertada de Pantalles que haurien de permetre una política de difusió basada en criteris no comercials. Tot plegat estava plantejat per un model de foment de l'audiovisual en clau social, que permetés el desenvolupament de polítiques en tota la cadena de valor i en la qual jugarien un paper clau les productores independents, la distribució independent, els municipis, els cine-clubs i altres associacions, etc.

Bé, doncs de tot això, que tenim aprovat des de 2010, res de res. Els fons no s'han dotat, la xarxa no existeix i els pressupostos de la Generalitat destinats a suport a l'audiovisual han caigut dràsticament. Cal sumar-hi que TV3 no acompleix els acords de destinar el 6% dels seus ingressos a la producció independent. Cal recordar que des de l'Estat també s'està treeballant per enfonsar el sector: iva cultural, retallada dels fons de l'ICAA, desgravacions que no arriben...

Aquests anys, el Conseller, de forma hàbil (i des del meu punt de vista cínica)  ha anat marejant la perdiu i apostant-ho tot a la nova taxa, ara impost, a les operadores. L'immovilisme l'ha anat sortejant amb promeses d'uns fons de 20 milions d'euros derivats d'aquest impost. La veritat és que cal donar la benvinguda a CiU en això de posar nous impostos per finançar polítiques públiques, i felicitar al Conseller per la seva habilitat: el responsable d'unes polítiques que han posat al límit a la indústria audiovisual, i que no han tingut per res en compte la seva funció social, avui vol aparèixer com el gran salvador de la indústria.

Però de nou el Conseller erra. El plantejament del nou impost no assegura que aquests nous fons arribin a fomentar l'audiovisual, entès des d'una mirada cultural, sinó que sembla enfocat, novament, a la gran indústria i al model de poques produccions però de gran impacte.

Caldrà que el sector, els aficionats, les associacions, els polítics i qui faci falta pressioni per tal que el projecte de llei incorpori modificacions que garanteixin un repartiment del fons equitatiu i realitzat amb criteris de desenvolupament social vinculat al desenvolupament cultural.

Es tracta que no amaguin una qüestió de models en una qüestió de diners.

El sector del teatre, misèria i grandesa

Ahir vaig poder assistir a un interessant debat sobre la situació del sector del teatre a Catalunya. Es tractava d'un acte organitzat per la revista Entreacte de l'Associació d'Actors i directors Professionals de Catalunya dins el cicle Accions Entreacte i va comptar amb una interessant Taula Rodona formada per Estel Solé, Ivan Morales, Arnau Marín, Pep Cruz i Mingo Ràfols. També va comptar amb una nodrida Fila Zero amb participants que aportaven diferents perspectives.

El debat va girar sobre la situació del sector, la precarietat laboral, les dificultats de que els projectes siguin sostenibles econòmicament, la poca implicació de les administracions... tot plegat plantejant un panorama de dificultats en el que com a contrapès apareixen propostes innovadores que es van fent lloc en un sector que sap que necessita reinventar-se en un moment de canvi profund de paradigma tant en les polítiques públiques com en els formats de les propostes culturals.

La meva sensació al escoltar les diferents aportacions estava entre la misèria i la grandesa. La misèria és material: la caiguda en picat dels recursos públics, afegit a mesures com l'IVA del 21%, la caiguda del públic assistent a teatre... tot plegat fa que el sector, en termes econòmics, s'hagi aprimat molt, massa. Però al costat de la misèria la grandesa d'un sector, d'unes persones, que no es rendeixen i que lluiten per seguir treballant, sigui en les condicions que sigui, per fer un teatre de qualitat, per aportar amb les seves obres llums, mirades, reflexions i innovacions sobre la realitat que ens envolta. Persones que són conscients que ara són elles les que tenen el relleu de la llarga tradició històrica teatral catalana i, per tant, tenen la responsabilitat de portar el relleu fins a les generacions futures.

Interessant debat en el que vaig trobar a faltar, segurament per manca de temps, un major aprofundiment en una idea: la situació d'emergència del sector és un problema per al país. Què vull dir? doncs que els primers damnificats per les retallades en cultura són els que treballen en els sectors, però la gravetat de les polítiques culturals actuals, del Departament i molts ajuntaments, està en que s'està privant a la població d'un accés igualitari a la cultura. S'estan generant desigualtats culturals, ja que s'ha renunciat a fer de la cultura un dret garantit per a tothom.

La finalitat de les polítiques culturals, al meu entendre, no és que els sectors siguin més o menys potents, és que la ciutadania accedeixi i desenvolupi la seva capacitat creativa, crítica i reflexiva. La major musculatura del sector ha de venir d'una major centralitat de les polítiques culturals. És a dir, apostar per una ciutadania que sigui motor de desenvolupament cultural. Penso que aquesta és la fórmula perquè també el sector creixi, que sigui la ciutadania la que empeny al sector.

No em refereixo a que al sector no se l'hagi de recolzar, són els que governen ara els que ho fan així, em refereixo a que cal aprendre de temps passats, que el recolzament als sectors, com hem vist no ens fa per si sol madurs com a país, no ens fa més cultes. Les polítiques de suport al sector han d'anar acompanyades en paral·lel de polítiques d'accés, de proximitat, alimentant-se de forma retroactiva les unes a les altres.

Algú pot dir que el debat d'ahir era endogàmic, jo mateix vaig arribar en un primer moment a aquesta conclusió, però reflexionant penso que no es tracta d'endogàmies. Es tracta que com a país, com a societat, no hem aconseguit tots plegats fer reflexions de caràcter més integral. Que la dinàmica ha estat aquesta i que segurament cal que sectors, administracions, responsables polítics, etc. aprenem del passat per fer un salt qualitatiu i quantitatiu en el futur.

L'estat del sector de la cultura. De la preocupació a les bones vibracions

Des de que sóc responsable de l'àmbit de cultura d'ICV, fa un parell de mesos, he iniciat una roda de contactes amb persones del sector de la cultura: creadors, gestors, persones amb responsablitats polítiques, associacions, etc. Ho estic fent amb un objectiu: copsar de primera mà les vivències i percepcions de l'estat del sector i com li afecta l'actual política del Departament de Cultura. Al costat d'aquest objectiu d'altres: fer o recuperar contactes personals, oferir la tasca d'ICV a les institucions per tal de vehicular propostes, i sobretot, generar xarxa i articular massa crítica en relació a les polítiques culturals. No és poc, però crec que des d'ICV hem de fer aquesta feina i la faig tan bé com puc.

De les trobades que he fet (encara en tinc previstes moltes més) he pogut treure moltes conclusions i aprenentatges, però si haig de definir un denominador comú és la doble sensació de preocupació i de bones vibracions. M'explico:

La preocupació no és nova. La meva experiència professional en el sector, com a consultor, ja m'havia fet obrir les senyals d'alarma: el sector de la cultura està patint molt les decissions polítiques dels governs de CiU (amb recolzament d'ERC) a Catalunya i del PP a nivell estatal. Les retallades dràstiques de pressupost (que descric en l'anterior post) i mesures com l'IVA del 21% (que no s'ha rectificat en la reforma fiscal presentada) estant tenint efectes negatius molt importants. Al costat d'això, tinc la sensació que el sector encara s'atomitza més, que cada projecte està centrat, òbviament, en la seva pròpia supervivència i que el sector es debilita i cada cop té menys força per revertir la situació. 

Però aquestes trobades també serveixen per recuperar les bones vibracions: tenim al sector persones amb un discurs i una capacitat de treball contrastada per l'èxit dels projectes culturals que coordinen. Són persones amb esperit crític, inconformistes, que saben que la defensa de la cultura no és la defensa d'un sector, és la defensa d'un bé públic, d'un dret que cal que es garanteixi. Són persones que no volen acceptar la situació, que lluiten contra el tòpic de que la cultura està hipersubvencionada i que tenen capacitat d'anàlisi global i transversal, més enllà del seu projecte o del seu subsector. 

Entre tots, els partits polítics des de la nostra activitat i el sector des del seu treball hem d'aconseguir que la cultura se situi en un espai de major centralitat en l'agenda política i mediàtica del país, hem de ser capaços d'articular un discurs que fagi que de cap manera es posi en dubte la importància d'un accés igualitari a la cultura (com ho ha de ser a l'educació, la salut o els serveis socials) i ser exigents en que el dret a la cultura es garanteixi des dels poders públics, com a subministradors directes o bé a través de les estructures del sector. 

En un moment d'augment de les desigualtats la cultura ha de servir per igualar i no per alimentar aquesta desigualtat. Hi ha feina, molta feina per fer, però tenim la sort comptar amb molta gent al sector de la cultura amb un elevat sentit del compromís social. Fem-ho valer. 

És el pressupost, estúpid

Sí, ja sé que el títol d'aquest post és poc original, però crec que reflecteix la indignació que m'ha provocat fer un exercici: estudiar l'evolució del pressupost que destina la Generalitat a Cultura. 

Per què ho he fet? Doncs perquè cercant informació sobre el volum de les retallades en cultura el primer que em trobo a google és al Conseller Mascarell anunciant que el pressupost del 2014 augmentava. El Conseller fa trampa i ho sap, ell parla de l'augment del pressupost del Departament d'un 4,8%, però no parla del pressupost consolidat (el que té en compte tots els organismes que depenen del Departament) on aquest augment no existeix... i menys si anem a les dades de pressupostos consolidats i executats dels últims anys. 

Anem doncs a les dades reals: els pressupostos executats (que s'han gastat efectivament) i consolidats (que incorporen el Departament i les entitats que en depenen). Segons el Departament el pressupost consolidat projectat per al 2014 és de 254,91 milions d'euros, el que representaria una xifra molt inferior del últim pressupost del que tenim dades d'execució, el 2012, en que el pressupost va ser de 284,13 milions d'euros (una reducció d'un 11,46%). 

Les dades, publicades a les memòries del Departament, permeten fer una seqüència molt més llarga, però he considerat suficient anar fins al 2008 en època del govern d'entesa. És la següent (milions d'euros): 357,25 (2008)  ->  341,86 (2009) -> 343,37 (2010) -> 338,71 (2011) -> 284,13 (2012). La conclusió és senzilla: avui, la Generalitat gasta 100 milions d'euros menys en cultura del que ho feia l'any 2008, un 28,64% menys. 

Durant els anys de governs d'esquerres els pressupostos en cultura varen crèixer, no de forma suficient i sense arribar a una xifra homologable amb països i territoris amb els que ens volem comparar. Avui, el camí fet s'ha desfet del tot. Costarà tornar-hi, però cal tornar-hi si no volem empobrir més culturalment la nostra societat. 

Fa uns dies parlava amb un conegut sobre el fet que des del Departament s'està intentant impulsar un Acord Nacional per la Cultura i li vaig preguntar què li semblava. La seva resposta va ser senzilla: l'únic acord que fa falta és augmentar el pressupost!!

Doncs això: és el pressupost, estúpid!

El Llibre Blanc de la Cultura de Mataró, la credibilitat del procés

Des de finals de 2013 a Mataró es van començar els treballs d'elaboració del Llibre Blanc de la Cultura que han de portar a comptar amb un document de diagnòstic de la realitat cultural de la ciutat i a la definició d'un full de ruta per encarar el futur. 

El passat dissabte es va celebrar una jornada participativa en la qual es va cridar a la ciutadania a debatre sobre la cultura a Mataró. La jornada, tenia un plantejament una mica estrany, els participants hi anàvem sense tenir continguts previs per orientar el debat. Això va provocar certa confusió entre els assistents, ja que debatre sense una base, un pre-diagnòstic o qualsevol cosa que pogués organitzar el debat va dificultar la feina a fer durant aquell matí. 

En aquest sentit, i estrictament sobre el procés (sobre continguts en parlaré més endavant) tres breus reflexions: 

• Sobre la oportunitat de fer-ho a finals de mandat. Un procés de planificació de polítiques culturals té com a objectiu fixar horitzons a llarg termini sobre què cal fer en cultura durant els propers anys i com fer-ho, per arribar a un model determinat. És un  bon exercici, però és molt millor fer-ho a principis de mandat, no quan queda menys d’un any per les eleccions municipals. Si es fa abans, es poden desenvolupar accions que es recullen en el Llibre Blanc durant la segona part del mandat i mostrar que aquesta eina no és només una declaració d’intencions, si no un full de ruta que s’està fent servir. Per tant, benvingut sigui aquest nou instrument, però no és ara el moment més oportú.

• Sobre el discurs i la pràctica: quan un govern impulsa un Llibre Blanc de la Cultura està enviant un missatge de que la cultura és una de les seves apostes estratègiques. Després de tres anys de govern de CiU està clar que la cultura no ho ha estat, més aviat s’han reduït els recursos que s’hi destinen. Cal tenir present que a Mataró destinem prop d’un 3% del pressupost municipal a cultura quan a municipis de dimensions similars hi destinen entorn a un 6%. 

• Sobre la participació: el còmput global del procés donarà com a resultat que moltes persones, unes 200, hauran participat en el Llibre Blanc. El que cal preguntar-se és sobre la qualitat de la participació. En aquest sentit, arribar a una jornada participativa, sense que ningú hagi pogut treballar en els continguts concrets del document, és una mala forma d’arribar. Participar no és fer enquestes i recollir opinions, si no generar un debat reflexiu sobre els continguts. De moment, continguts no n’hem vist. 

L'Escola Germanes Bertomeu al Palau de la Música

Tinc la sort de que els meus fills van a l'Escola Germanes Bertomeu de Mataró. En aquesta escola han fet una aposta estratègica per la música com a eina per a la millora de la qualitat de la seva oferta educativa. A l'escola ja fa uns anys que funciona el projecte 4cordes, del que ja parlaré en una altra ocasió, però precisament per reforçar l'aposta per la música, aquest curs s'ha intensificat la tasca en el cant coral, creant un nou cor per als més petits que se suma al que ja existia i tenia llarga tradició.

Un dia del curs passat, parlant-ne amb l'equip directiu vaig pensar que estaria bé, per seguir fent camí cap a l'excel.lència, posar-nos en contacte amb el Palau de la Música, el bressol del cant coral de Catalunya. Per raons professionals jo coneixia als seus gestors i els vaig posar en contacte amb la gent de l'escola. A partir d'aquí, la meva intervenció s'acaba i les relacions entre escola i Palau es produeixen amb fluidesa. 

L'escola s'incorpora al projecte Clavé XXI que acosta el cant coral a escoles i entitats del territori proper al Palau. El defineixen com un projecte social del Palau i de l'Orfeó, però jo diria que és un projecte d'excel.lència amb contingut social. Sense un bon treball professional, cercant la màxima qualitat possible de l'expressió de la música coral, els resultats no serien tan bons com els que hem pogut veure i escoltar avui mateix al Palau de la Música. 

Certament, el camí que ha agafat aquesta institució de referència per a la cultura catalana l'està allunyant de la mala imatge vinculada a Millet i Montull. El Palau, amb projectes com Clavé XXI recupera la seva  essència i es mostra com una institució cultural amb compromís social, el mateix compromís que Josep Anselm Clavé demostrà en la seva vocació d'extensió del cant coral entre les classes populars catalanes durant el segle XIX. 

Avui el Palau de la Música era ple de persones poc habituals entre el seu públic, per molts era el primer cop que el trepitjaven, per molts ha estat una descoberta, per molts avui ha estat especial: els seus fills i filles cantaven, i ho feien bé, al cor de Barcelona, al cor de la cultura catalana. 

I és que la cultura té aquesta capacitat de transformació social que no hem d'oblidar mai. El Clavé XXI és el camí a seguir. Cultura i educació, novament, un binomi que funciona. 

Ah! una curiositat: nosaltres vivim al Carrer Josep Anselm Clavé de Mataró. Quines coses! 

Museu Bassat, repensem-ho

El 29 de maig El Tot Mataró em va publicar aquest article: 

Després de quatre anys de l’obertura del Museu Bassat a la Nau Gaudí, aprofitant que enguany finalitza el Programa Marc signat entre el Consorci que el gestiona i l’Ajuntament i que estem en procés d’elaboració d’un pla estratègic cultural a la ciutat, cal que Mataró accepti el fracàs que ha suposat fins avui aquesta aposta cultural. Una aposta que varen recolzar pràcticament totes les forces polítiques, tot i que algunes ja van advertir que no anàvem bé, segurament, sense prou capacitat de convèncer davant la il·lusió general que suposava el nou projecte.

Avui sabem el que molts auguràvem. El projecte, que sense comptar la inversió inicial en la Nau Gaudí, ens ha costat als mataronins i mataronines aproximadament un milió d’euros els darrers quatre anys, no ha complert les expectatives generades. Ha servit per vincular més Bassat a Gaudí que Mataró a l’art, per mostrar una col·lecció privada amb un discurs artístic que molts experts posen en dubte i per realitzar catàlegs d’unes obres que es revaloritzen però que estan en mans privades. Tot plegat, amb uns criteris expositius basats la presentació cronològica de l’obra que han despertat molt poc interès del públic.

No és moment de culpar-se uns als altres. Potser només cal aturar-se abans de seguir amb el projecte. Pensar en una nova proposta feta amb criteris públics. Un nou model amb una direcció artística elegida a través d’un concurs públic transparent, que integri la col·lecció Bassat en un projecte d’arts visuals integral a la ciutat on el nou MAC i altres agents hi tinguin un paper. Un projecte que vinculi al món educatiu, associatiu i professional de la ciutat. És a dir, proposar a Bassat que participi i col·labori amb projecte de vocació pública, enlloc de seguir abocant diners públics a un projecte pensat en clau privada.

També cal plantejar-se si la Nau Gaudí n’ha de ser la seu. Aquest espai, poc adequat per formats d’exposició clàssics i ideal per a nous formats té igualment grans potencialitats com equipament patrimonial, el quilòmetre zero de l’obra gaudiniana i un espai de divulgació del cooperativisme (amb l’Obrera Mataronense com a testimoni de l’equipament). Alhora caldria mantenint l’espai diàfan per fer-hi altres activitats que no ocupin la Nau de forma permanent.

En política cal ser honest, reconèixer els errors: el Museu tal i com s’ha gestionat ho ha estat. Esmenem l’error, fem-ho amb propostes en positiu i prioritzant on s’inverteixen els recursos. Només cal una cosa: voluntat política.

Cliqueu aquí per veure-ho directament a la revista