La cultura entra a debat en la campanya de les municipals a Mataró

Mica en mica es va prenent consciència de la importància que té la cultura en el model de ciutat. Gràcies a diferents iniciatives privades ja s'han anunciat dos debats entre les candidatures en plena campanya: el primer serà al Buc de Llibres, el proper Dilluns 11 de Maig a les 19h, i el següent diria que encara no està anunciat públicament, així que no ho faré jo.

Celebro que hi hagi aquests debats perquè fa temps que miro de situar la cultura en l'agenda del debat polític i ciutadà a la meva ciutat. I també ho celebro perquè així podrem contrastar propostes amb altres formacions. En el meu cas, com a candidat a la llista d'ICV-EUiA porto mesos fent diferents reunions amb gent del món de la cultura local per anar recollint impressions i propostes de primera mà. Aquest treball col·lectiu ha portat a l'elaboració d'un programa del que em sento molt satisfet.

Us deixo el que serà la introducció al nostre programa de cultura, on es defineixen els eixos de treball. Més endavant publicaré el programa complert on apareixen les propostes concretes.

La cultura al centre del nostre model de ciutat

Hem perdut quatre anys més per a la construcció d’un model cultural per a Mataró. Venim d’un mandat on hem vist que, enlloc de reformular aspectes que tots consideràvem millorables de Can Xalant, s’ha tancat el projecte i substituït per un de nou, el MAC, molt menys ambiciós i amb resultats minsos com ho són els recursos que s’hi destinen. Hem vist com amb el Festival Shakespeare, enlloc de treballar per a que enfortís el seu lligam amb la ciutat, també es tancava a poc temps de la seva edició. Hem vist com el procés d’elaboració del Llibre Blanc de la Cultura més que generar expectatives ha generat desencís. Hem vist inaugurar la Biblioteca Antoni Comas, un projecte que venia d’anteriors mandats, i també el nou museu de Can Marfà, al que moltes persones hi ha dedicat grans esforços, però que ha quedat en un projecte poc adequat als paràmetres d’un museu del segle XXI. Hem vist, en definitiva, molta improvisació i una reducció dràstica de recursos destinats a cultura i hem comprovat que cal donar-li la volta. És de justícia, però, reconèixer i valorar positivament la millora en la comunicació que ha dut a terme l’Ajuntament els últims anys o la consolidació de l’Escola Municipal de Música, tant lluitada per la nostra coalició.

També hem vist com la ciutadania s’ha organitzat impulsant projectes de gran importància i d’autogestió com el de Can Fugarolas, segurament la millor notícia cultural de la ciutat en molt de temps.

A l’Ajuntament, cal recuperar el temps perdut i situar la cultura com un pilar fonamental del nostre model de ciutat. No es tracta de governar per inèrcia com s’ha fet, sinó de donar un impuls potent a les polítiques culturals de la ciutat al servei  de la ciutadania. Calen nous projectes, però també és imprescindible relligar i coordinar els que ja existeixen, donar-los valor i incorporar-los a estratègies més àmplies, generar un sistema cultural travat.

Cerquem aquest impuls a les polítiques culturals perquè és necessari per a l'extensió dels drets culturals i la seva garantia. A ICV-EUiA volem una ciutadania crítica, culta, que tingui instruments per interpretar el seu entorn, a la qual es faciliti una contribució activa a la transformació social. En un context de crisi i de canvis accelerats, la cultura és més necessària que mai. De fet, hem vist com la dreta ens vol incultes i callats davant l'ofensiva neoliberal que hem patit durant aquests últims anys. Doncs bé, des d'ICV-EUiA defensem que la cultura, amb l'educació, són instruments bàsics per la lluita per una societat sense injustícies.  

La cultura és una de les nostres apostes centrals per al proper mandat i la nostra política cultural se centrarà, en cas que governem, en tres eixos:

·         Accés a la cultura: tots els mataronins i les mataronines han de tenir les mateixes possibilitats d’accés a la cultura. Volem que aquells que avui se senten exclosos de l’oferta cultural de la ciutat passin a sentir-se interpel·lats per ella.

·         Creativitat: propiciarem les condicions suficients per a que la capacitat creativa, a tots els nivells, des de l’amateur fins al professional, i en tots els àmbits, aflori i trobi recorreguts per desenvolupar-se.

·         Participació i governança: la política cultural ha de saber combinar la iniciativa pública amb la interlocució constant tant amb el teixit associatiu com amb l’artístic i professional de la ciutat. S’han trencat alguns ponts i els volem refer i reforçar.

Humilment, en clau personal, les meves raons per anar de 3 a la llista d'ICV-EUiA per les municipals

Ara fa gairebé un any vaig decidir encetar un canvi radical en la meva vida, vaig deixar l'empresa on treballava des de feia vuit anys i on era (encara ho sóc) soci minoritari. Ho vaig fer sobretot per desavinences en la forma de funcionar de l'empresa (vinc de tradició cooperativa), però també perquè vaig veure en aquella situació, l'oportunitat de fer el pas que mai m'havia atrevit a fer: agafar responsabilitats polítiques dins d'ICV.

A la responsabilitat de coordinar l'àmbit de cultura d'ICV a nivell nacional (càrrec no remunerat, però que dóna força feina) se li suma ara el repte d'anar als primers llocs de la candidatura a les municipals, darrere l'Esteve i la Noe, amb els que estic content de treballar i aprendre amb i d'ells.

Per què ho faig?

Per moltes raons, però bàsicament, per la raó per la qual fa molts anys que milito: perquè crec que des de la política és des d'on més podem influir en acabar amb les injustícies i les desigualtats d'aquest món, a nivell local i a nivell global. Aquesta idea que sempre m'ha acompanyat, se m'ha fet encara més present últimament. Els últims anys, treballant o militant a l'ampa de l'escola dels meus fills, al barri de Rocafonda, he viscut molt d'aprop la injustícia, el drama humà que s'amaga darrera de les xifres de la crisi, la manca d'esperances... M'he indignat quan he vist que hi ha famílies molt necessitades, companys i companyes dels meus fills, amb noms i rostres, que tot i acomplint els criteris establerts, queden fora de les beques menjador per manca de pressupost. M'he indignat quan he vist a polítics d'altres formacions frivolitzant davant vides quotidianes tan dures... M'he rebel·lat davant la manca de sensibilitat de responsables públics immunes al patiment de la gent. M'agradaria que totes les persones amb responsabilitats públiques del país coneguessin d'aprop com viu la gent, la nostra gent, perquè sense conèixer és més difícil ser sensible i empatitzar. L'empatia, posar-se en la pell de l'altre, per mi és un dels principals valors en la política.

Però també he vist una cosa: es poden fer les coses de forma molt diferent. Hi ha possibilitats reals de canviar moltes coses. Hi ha projectes que funcionen i retornen la dignitat (com el 4cordes que va impulsar la Conxita Calvo, una gran regidora d'educació d'ICV-EUiA, i que tant de bé ha fet a una escola com la dels meus fills). Hi ha camí per recórrer, molt més del que ens fan pensar!

Mai m'he estat de braços plegats davant la injustícia i les desigualtats, i aquest cop faig un petit pas més endavant.

Per què ara?

Doncs perquè les circumstàncies han fet que sigui possible. En la meva antiga feina estar molt significat políticament no era bo (desgraciadament, la contractació pública depèn massa d'afinitats polítiques i no de la solvència professional), deixant-la també m'he alliberat d'això, També, de sempre, he pensat que es bo assumir responsabilitats polítiques després d'un cert recorregut personal i professional. Crec que des dels partits acostumem a apretar massa a la gent jove, donant-los responsabilitats i pesos que després poden ser un llast en la seva futura vida professional. Però tot això és opinable. Res és millor o pitjor, simplement són opcions o, a vegades, circumstàncies.

En qualsevol cas, porto molts anys fent assessoraments tècnics a diferents governs i institucions públiques i privades sobre polítiques culturals, educatives i d'altres àmbits de la política social i m'agradaria posar aquest bagatge a disposició del projecte polític del que formo part i de la ciutat, si és el cas.

Ah! Tu el que fas és cercar feina!

Doncs no. Tampoc negaré que la meva situació laboral em genera certes angoixes. Des de que vaig deixar la feina combino l'atur amb encàrrecs que faig com a freelance (més dels que esperava inicialment). No m'he posat a buscar feina perquè volia aprofitar aquest temps d'atur per acabar el que tenia a mitges (estudis) i per dedicar una temporada a una militància més activa. El meu horitzó és el juny d'aquest any, llavors, segons com vagi la cosa, començaré a cercar feina, tot i que em quedaran força mesos d'atur, alguns projectes possibles entre mans, i tinc la sort que la meva parella té feina estable.

No entenc la política com una sortida laboral, tot i que defenso que és una activitat que ha d'estar remunerada dignament (si no al final ningú voldrà posar-s'hi, o s'hi posaran els que tenen altres interessos, com afavorir als amiguets). Crec que la política ha de ser un parèntesi, més o menys llarg segons les circumstàncies, en la vida personal i laboral d'una persona i així m'ho agafo.

A més, entre nosaltres, si el que fes és cercar feina... aniria a un altre partit, s'entén, oi?

I ara per què ens expliques tot això si no sortiràs com a regidor?

Doncs la veritat és que Iniciativa sempre ha oscil·lat entre els 2 i 3 regidors a l'Ajuntament de Mataró, amb èpoques al govern i d'altres a l'oposició. A les properes eleccions no sabem què passarà. Tot és una gran incògnita: nous caps de llista, nous partits, partits que ara no hi són però que hi seran segur... Per tant, potser és el cop que és més difícil encertar què acabarà passant.

Quan vaig dir que sí a anar de número 3 a les llistes ho vaig fer pensant que hi ha la possibilitat de ser regidor, de govern o d'oposició. No és optimisme, és responsabilitat: no es pot acceptar anar a un lloc així a una llista electoral si no estàs disposat a, si és el cas, desenvolupar la teva tasca de regidor (oi que sembla obvi? Doncs no sempre és així).

L'exposició pública, el gran problema

Quan fas un pas així, si ets d'una determinada forma, un dels grans problemes és l'exposició pública. A una persona amb naturalesa tímida com la meva, aquesta exposició pública costa de portar bé. Sempre m'he defensat bé sent el "segon", el que hi ha darrera d'algú que dóna la cara. Quan vas amunt a una llista electoral, en una ciutat com Mataró on molts i moltes ens coneixem, vulguis o no, et toca donar la cara, la gent opina sobre tu, has de participar en actes públics, en debats, etc. Hi ha a qui li agrada, tothom qui em coneix bé, sap que a mi no. És sens dubte, un peatge que pagaré.

Humilitat

Formo part d'un partit humil, que entén la política des del treball constant per millorar les condicions de vida de la gent. Un partit descaradament d'esquerres, que s'ha equivocat en coses però que també n'ha fet moltes ben fetes quan ha tingut oportunitat. El partit hereu del PSUC, el d'aquell cartell tant humil i de tant significat de "Mis manos, mi capital" que sent orgull del seu passat i que aposta generosament per un futur on se sumen diferents tradicions polítiques per assolir el canvi necessari (com passa ara a Barcelona). Un partit petit, però que pot mostrar una gran fulla de serveis i una honestedat que pocs poden mostrar (cap cas de corrupció en tota la nostra història). Un partit amb gent humil, que tot i la validesa i capacitat de molts dels seus integrants, defuig el personalisme i quan algú falla, per egòlatra, queda apartat, deixa de ser dels "nostres". Un projecte col·lectiu de transformació social que se sap en minoria, de moment, però que treballa per millorar la vida de la majoria.

La humilitat d'alguns grans líders de la història política i social ha demostrat que, mantenint aquesta virtut i aquesta forma d'entre el nostre pas per la vida i per la política, també es poden fer grans coses (un exemple recent pot ser el de José Mújica a l'Uruguai).

I... si vas d'humil perquè fas aquest post? M'ho pregunto i m'ho podeu preguntar. De fet, a l'humil no li agrada parlar d'un mateix, llavors aquest post no té sentit o no té veritat. A més, l'humil, no s'ho diu a si mateix, la humilitat te l'han de reconèixer els altres! Però tot i això, vull parlar de l'humilitat, perquè penso que és una de les millors virtuts en política i no sé si la tinc, però sé segur que m'agradaria tenir-la.

I acabo...

Doncs res, ja ho he fet. Tenia ganes d'escriure això i compartir-ho. No sé si ho llegirà massa gent (o algú), però m'ajuda a explicar-me. Moltes coses que he pensat queden pendents, sobre Mataró, sobre polítiques culturals, però totes elles amb un to més polític que personal, però aquest post no és l'espai on fer-ho.

 Seguim.

Als polítics insensibles: prou ja!

Escric enfadat, tip i disgustat. Avui no faig reflexió, comparteixo sensacions. Quan més política local faig, més em passa... un teatre de persones que són incapaces d'empatitzar amb el patiment de la gent. No tots, per descomptat, però sí molts.
Mireu, ahir a una reunió muntada per l'associació de veïns de Rocafonda, vaig assistir en representació d'ICV al costat de l'Esteve Martínez. En aquesta reunió participàvem tots els grups polítics que ens presentem a les eleccions a Mataró excepte els xenòfobs de Plataforma per Catalunya.
Ahir va ser un dia dur a l'escola on participo molt activament a l'AMPA. Germanes Bertomeu és per mi una grandíssima escola, però també és un lloc on convius amb realitats molt dures i on allò que els polítics diem "emergència social" o desigualtat o pobresa es converteix en rostres humans, en els amics i amigues dels teus fills, en les seves famílies... és llavors quan els discursos perden sentit, és quan penses prou ja! Cal ajudar aquesta gent, sense límits!! Sí, caram, sense límits, tot el que faci falta!!
I em genera violència (intel·lectual) veure el cofoisme de polítics com la Nuria Calpe de CiU. Ahir mentre escoltava i debatia amb gent preocupada per Rocafonda tenia al costat una senyora insensible que anava dient, "ostres... això s'allarga molt (referint-se a la reunió)" o "és que estic treballant des de les vuit". I quan parlàvem de persones, de qüestions de la quotidianitat d'aquest barri, la regidora ens ensenyava gràfics amb l'evolució del deute de l'Ajuntament. Doncs ho sento, no ho aguanto! No es pot ser tan insensible davant la càrrega de patiment humà que hi ha darrera d'una gran quantitat de famílies que viuen a Rocafonda.

I no, em nego a escoltar i acceptar que tots els polítics som iguals. La meva gent, la d'ICV, mai actuaria així, i si algú ho fa, deixarà de ser dels meus.

Prou ja d'insensensibles, caram!!

Sobre el MACBA i l'exposició "La Bèstia i el Sobirà". Molts dubtes i errors, al meu entendre

Ahir esclatava la notícia, Bartomeu Marí decidia no inaugurar una exposició "La Bèstia i el Sobirà" per la inclusió d'una escultura obra de l'artista austríaca Ines Doujak i l'activista John Barker que ja havia estat exhibida en la 31a Biennal de Sao Paulo i en la que apareix el Rei Joan Carles sodomitzat per la feminista boliviana Domitila Barros.

El Director del Macba, Bartomeu Marí, un professional poc amic de la polèmica pública i que compta amb un ampli reconeixement internacional, argumenta qüestions de manca de comunicació amb els comissaris de l'exposició i el traspàs del que anomena "línia editorial" del museu.

Per altra banda, s'han alçat veus importants en l'art contemporani català com la de Joan Maria Minguet demanant que s'obri l'exposició i es tiri enrere aquesta decisió entenent que es contradiu amb el propi esperit del Macba i de l'art contemporani, d'aportar crítica, de fer-nos pensar i reflexionar sobre el que ens envolta.

Certament, formar-se una opinió sobre aquesta decisió no és fàcil, si el que es vol és fer una reflexió acurada. I no ho és perquè no comptem amb tots els elements d'anàlisi. Hi ha hagut alguna pressió política? Marí diu que no i no veig per què no l'hauriem de creue. Hi té alguna cosa a veure el Patronat de la Fundació Macba? No ho sabem, però podria molt ben ser. Fins a quin punt hi ha hagut intransigència per alguna de les parts (comissaris i direcció del Macba) per arribar a un acord que no suposi llençar a la brossa els diners públics ja invertits en aquesta exposició? És censura política imposada pel Patronat o per les institucions (Ajuntament i Generalitat) o és criteri del director artístic del Macba, com ell mateix diu?

Els dubtes s'accentuen quan des del sector es reclama sempre l'aposta per a que hi hagi direccions artístiques potents, seleccionades a través de concursos públics internacionals, al capdavant de les grans institucions culturals catalanes. Perquè si el que volem és gent amb criteri artístic i cultural dirigint les instiucions i no gent posada a dit pel partit polític que governa, quin límit li posem al seu criteri? O bé, en aquest cas, no s'ha respectat o realment hi ha hagut pressions?

Proposo un paral·lelisme amb ànim de seguir reflexionant. Si Xavier Albertí es troba als assajos d'una obra que ha programat al TNC una proposta que no arriba als estàndards de qualitat que ell considera que ha de tenir el TNC, què ha de fer? I si l'obra, a més, fa burla del Rei, sap que si la deixa de programar la única lectura que es farà és de censura, a ningú li importarà que el que hagi volgut fer és garantir la qualitat. Pero també dubto, ha passat realment això al Macba?

Són  coses que poden passar perquè una mica la gràcia de les expressions artístiques ja és aquesta, la capacitat que tenen de qüestionar-nos per la seva qualitat, pel seu missatge, per la intenció, per les emocions que ens transmeten... Estem parlant de la complexitat i no s'hi valen posicions maximalistes. El dubte forma part del camp de joc en el que ens movem.

Tot i així, sense tots els elements resolts, hi ha una qüestió clara: aquest tema no s'ha gestionat bé. Des des del meu punt de vista tenen raó els que, com per exemple, la Plataforma de les Arts Visuals es lamenten d'aquesta decissió. Però per altra banda, tampoc dubto de les raons i el criteri professional de Bartomeu Marí, encara que tinc dubtes sobre la pressió que pot haver rebut. Ara bé, crec que a les alçades en què es trobava l'exposició, a punt d'inaugurar, no podia fer un cop d'autoritat com aquest que per molta gent, de forma comprensible, s'ha titllat de censura. Podia haver inaugurat l'exposició i després prendre un posicionament crític en relació a la feina feta pels comissaris, desmarcant-se de la línia discursiva i explicant la seva postura, però no imposant-la. Aquest és l'error, el de l'imposició final, amb diners públics invertits i sense autocrítica suficient per com s'ha gestionat aquet tema (les vesions dels comissaris i de Bartomeu Marí són ben diferents). Perquè finalment, serà el públic el que decidirà si aquesta exposició o aquesta obra en concret li arriba, li transmet alguna cosa i li aporta reflexió.

Segueixo pensant que calen direccions artístiques potents al capdavant de les grans institucions públiques, persones proessionals amb criteri artístic i amb vocació de gestió pública, al servei de la ciutadania. Crec que Bartomeu Marí és d'aquests. Crec que ha comés un error: decidir no inaugurar aquesta exposició i no tinc clar si respon a pressions o no i s'està carregant el mort. Des del meu humil punt de vista ho és, però també crec que fa bona feina en la direcció del Macba a nivell global. Puc equivocar-me per dues raons: en primer lloc, no tenim tots els elements d'anàlisi i, en segon lloc, i més important, en Bartmeu Marí en sap molt, més que jo, moltíssim més. Però igualment, penso que ha estat un error.

També crec que massa sovint ens acostem a cop calent a aquestes situacions, que és necessari comptar amb tota la informació per entendre què ha passat. Que vivim en l'època dels tuits i dels posicionaments poc reflexius. Que és important acostar-se amb prudència i humilitat a aquestes qüestions. Preguntar-se sobre el context en què es produeixen i les implicacions que tenen. Que a través del dubte s'arriba a la millora. Dubto sobre què ha passat, sobre els límits de la imposició de criteri per part dels directors artístics de les institucions, sobre les pressions, i tot i que finalment concloc que Marí ha errat, ho faig assumint que en sé massa poc com per seguir tenint dubtes.

Per altra banda, si hi ha hagut pressions, sembla un pas més cap al que denuncia Paul B. Preciado en l'interessant reflexió que feia en l'article "El museo apagado" un dels quatre curadors de l'exposició. Aquesta és la línia reflexiva en la que ens hem de situar.

I finalment una curiositat: aquest Conseller de Cultura que tenim, tan amic a la presència pública, què en pensa?

Jornada del Llibre Blanc de la Cultura a Mataró: absències presents.

Aquest passat Dissabte es va celebrar la II Jornada participativa del Llibre Blanc de la Cultura de Mataró. Aquest document estratègic que tant s'ha reclamat des de molts sectors de la cultura i la política de la ciutat ha arribat tard i malament. Tard, perquè un procés de planificació estratègica com aquest és millor iniciar-lo a inicis del mandat, per tal que en la segona part del mandat municipal es pugui comprovar que allò acordat es va desenvolupant. I sobretot malament, perquè el procés no s'ha gestionat bé, perquè s'ha posat l'accent en la quantitat de la participació i no en la qualitat del debat que s'havia de produir i perquè, en el fons, es va iniciar sense tenir clar on ens havia de portar.

Avui tenim després de més d'any i mig de treball un diagnòstic, no és un mal diagnòstic al meu entendre, potser massa assèptic, però tot i així pot ser aprofitable si a l'inici del mandat vinent es desenvolupa una proposta de futur que s'alimenti d'aquest diagnòstic i hi posi intenció.

Però i el valor del procés? En els processos de planificació estratègica cultural el resultat és important, però també ho és el procés per arribar-hi. Doncs d'aquí la reflexió: sense desmerèixer gens ni mica als participants que varen assistir a la passada jornada, Dissabte hi havia absències que, des del meu punt de vista, era molt presents.

Una jornada com aquesta, en la que bona part de la gent que està protagonitzant les dinàmiques culturals més importants i de futur de la ciutat no hi eren presents és un fracàs (creadors, empreses culturals, moviments associatius nous, cooperatives, col·lectius...). Un fracàs per qui convoca comprovar que a qui es dirigeix (perquè s'hi dirigien, oi?) no se sent cridat. Denota manca de confiança en la pròpia jornada i en els seus convocants i un distanciament cada cop més greu entre les propostes emergents que es dónen a la ciutat i l'Ajuntament. No culpabilitzo a ningú, ni a l'Ajuntament ni als que no hi varen anar, només penso que cal una reflexió des dels que tenen responsabilitats públiques sobre aquesta situació. Si crides a la participació en una jornada sobre cultura i una part important de la gent de la cultura no s'hi sent cridada tens un problema.

És, al meu entendre, una oportunitat perduda. Però tot i això, per mirar les coses en positiu i recollir l'esforç dels que sí que han participat en el procés, en el futur caldrà posar en valor els resultats de la feina feta, incorporant a les veus absents i generant una nova dinàmica participativa de cara a la definició dels projectes culturals de futur per la ciutat.

Notes breus sobre el finançament públic de la cultura

Des de l’inici de la crisi econòmica i la resposta dels governs amb l’austeritat (un eufemisme per no parlar de retallades discriminades) la cultura és un dels àmbits de l’acció política pública que més s’ha posat en dubte.

Sota l’argument que el que calia era centrar els pocs recursos disponibles en altres àmbits de l’acció governamental, la despesa pública en cultura ha caigut de forma més que considerable. En global, la despesa pública en cultura a Catalunya es va reduir 28,6% entre 2009 i 2012.

(milers d'euros)	2009	2012	Variació
Generalitat	374.243,0	283.318,0	-24,30%
Diputacions	123.821,7	95.821,9	-22,61%
Consells Comarcals	7.115,1	5.700,3	-19,88%
Ajuntaments	677.715,2	474.950,1	-29,92%
Estat (1)	73.040,0	36.856,8	-49,54%
TOTAL	1.255.935,0	896.647,1	-28,61%

Font: Estadístiques de la Generalitat

(1) Només subvencions nominatives

A aquesta realitat cal sumar-li altres factors que fan cada cop més insostenible econòmicament el nostre sistema cultural des d’un punt de vista econòmic:

• La despesa de les llars en oci i cultura va caure de 2007 a 2011 un 31,5%
• L’increment de l’IVA al 21% que ha afectat sobretot a la cultura en viu
•   La inaccessibilitat al crèdit de les entitats financeres per part del sector de la cultura
• La, pràcticament, desaparició de les obres socials de les caixes
• La reducció dràstica dels patrocinis i el mecenatge (al que se li suma l’anunci de que, novament, el govern central no tira endavant la Llei de patrocini i mecenatge)

Davant de tot plegat, es bo plantejar-se on estan els límits de resistència del sector i per quin model de recuperació del finançament apostem. Sorgeixen algunes preguntes:

-         Més enllà de la fredor de les dades, quin balanç en termes qualitatius es pot fer des d’una mirada cultural d’aquests últims anys?

-   Com és que no s’ha articulat una massa crítica suficient de protesta per evitar els atemptats que des dels governs s’han produït contra la cultura?

-         No és hora de rearmar el discurs de la necessitat d’apostar per la cultura com un bé públic bàsic d’interès general que eviti ser un dels principals àmbits de retallada pressupostària?

-         Com articular des de la política, el sector i la ciutadania un discurs de resistència als atacs i un model alternatiu?

-         Quines característiques hauria de tenir aquest model alternatiu? Passa per actuacions com la creació d’impostos finalistes, com recentment ha passat amb l’audiovisual? Passa per un major control del sector sobre les polítiques? Passa per un canvi de poder en les institucions?

Segurament, les respostes a aquestes qüestions ens ha de portar a recordar perquè és important per a la societat garantir l’accés a la cultura, si volem un model de societat lliure, crítica i dotada d’instruments d’anàlisi i transformació. També ens porta a recordar que la creativitat és una riquesa que ens fa créixer personal i col·lectivament. I que la cultura, compta amb un sector compromès, que ha de tenir consciència social, aportant més a la societat del que n’ha d’esperar rebre. 

Pagar per préstec a les biblioteques?

Reprodueixo un article breu que vaig escriure per la Revista Treball

El Govern de l’Estat ha aprovat un Decret amb el qual es crea un cànon per prestar llibres i altres documents a les biblioteques, excepte en municipis de menys de 5.000 habitants o centres docents. Pretén donar resposta a una obligació de la Llei de Propietat Intel·lectual de 2007 i a la Directiva europea 2006/115/CE, oblidant que aquesta última dóna als Estats membres la possibilitat d’eximir a determinades categories d’establiments.

S’estableixen dos tipus de remuneració que se sumen:

·         0,004 € pel nombre d'obres objecte de préstec amb drets d'autor

·         0,05 € per cada usuari que hagi fet ús del servei de préstec durant un any

El cànon l’hauran de pagar bàsicament ajuntaments, de qui depenen la majoria de les biblioteques, a les entitats gestores de drets d’autor, minvant encara més els seus pressupostos. 

El sistema penalitza l’adquisició d’obres, donat que a major fons bibliotecari i a major interès que generi aquest fons (volum de préstec), més s’haurà de pagar, perjudicant, en última instància als propis autors i als editors. També desincentiva l’ampliació del nombre d’usuaris, ja que es pagarà per cada usuari que hagi usat el servei de préstec.

És un error considerar a les biblioteques com a entitats que perjudiquen econòmicament als autors, com fa el Decret. S’està obviant el paper de dinamització lectora que exerceixen, així com el fet de ser una tribuna privilegiada de difusió dels autors i la seva obra.

L’extensió de la xarxa de biblioteques públiques a Catalunya ha suposat un impuls a les polítiques de proximitat cultural. Les biblioteques exerceixen de porta d’entrada d’un gran volum de població a la cultura. Cal protegir els drets d’autor, però cal fer-ho equilibradament i amb mesures que a la llarga no juguin en contra dels propis autors.

La independència i el federalisme: una mirada des de les polítiques culturals

Reprodueixo aquí l'article que m'han publicat a la Revista Treball

En els debats sobre el futur del país es troba a faltar una reflexió en profunditat sobre els efectes en les polítiques culturals dels diferents escenaris que s’obren: manteniment del status quo, avançament cap a un major autogovern (amb estructura federal), o bé la independència. S’han escoltat sobretot arguments en relació a l’economia a les pensions... però pocs arguments en relació a les polítiques socials i específicament a les culturals. Segurament, aquest buit ve donat per la dificultat per oferir una resposta concreta a la pregunta: quin dels tres escenaris seria el millor per a la cultura catalana? La possible resposta es pot afrontar des de dues dimensions:

La primera dimensió és la que identifica cultura amb Estat i porta a preguntar-se si pot progressar una cultura sense un Estat propi que la preservi i promocioni. De fet, d’ençà de la democràcia amb la normalització lingüística i el creixement de les expressions culturals catalanes, una creativitat reconeguda arreu, la recuperació de tradicions, una industria cultural que ha crescut, etc. s’ha pogut fer molt de camí sense tenir un estat propi. Ara bé, hi ha qui argumenta que aquest creixement hagués estat més espectacular amb un estat propi. El cert és que comparant les estadístiques de producció i consum cultural catalans amb la resta d’Europa, es comprova que el nivell de desenvolupament cultural al nostre país té molt de camí per recórrer i tot apunta a que amb les estructures institucionals actuals s’ha arribat a un topall. La política centralitzadora i insensible a la diversitat cultural que tradicionalment es desenvolupa des de l’Estat Espanyol forma part d’aquest topall. El model autonòmic ha generat més competència centre-perifèria que no pas marcs d’acord, i això ha estat així sobretot per la manca de voluntat d’entesa del govern central, en primer lloc, però també per una postura massa vagades arrogant des el govern català. 

El que s’imposa és que l’opció de mantenir l’actual estat de les coses no ens farà créixer culturalment i la via reformista apunta a poc recorregut. S’obren aquí les dues opcions: la federal i la de la independència, amb arguments vàlids en ambdós casos per ser assenyalades com a opcions per al trencament del status quo. 

En un estat independent, en principi, tindríem l’oportunitat de generar una estructura pròpia i suficientment potent per al nostre desenvolupament cultural. Ara bé, les condicions d’aquesta independència, el grau d’obertura o no a l’entorn, es presenta com una qüestió determinant per al futur. Per exemple, des d’un punt de vista exclusivament industrial, està clar que el català és un mercat d’una dimensió reduïda que pot sostenir produccions culturals fins a un cert límit. Cal recordar que les grans industries culturals del país, sobretot editorials, han crescut en bona mesura per la seva acció a l’exterior i tenir-les aquí ha beneficiat a la cultura catalana, fent-ne de plataforma, i fent que la musculatura industrial permetés assumir riscos amb certs productes culturals. El risc, en aquest cas, ve sobretot de l’aïllament cultural des d’una perspectiva industrial. 

En un estat federat, caldria que les estructures federals recolzessin les estructures federades. Per tant, l’escenari ideal en aquest cas seria el de competències plenes en polítiques culturals a Catalunya però amb el recolzament i la coordinació de l’estat federal i la resta de federacions com a una plataforma per a la connectivitat entre estats i a nivell internacional. Així, l’estat federal hauria d’assumir com a cultura pròpia totes les cultures que el conformen reduint els riscos d’aïllament i potenciant la col·laboració. Per altra banda, el risc de la proposta federal ja es coneix perquè succeeix ara: que des dels poders centrals no es defensin totes les cultures de l’estat. Ara bé, cal entendre que un canvi en l’estructura institucional generaria unes noves condicions d’acord entre estats federats i estat federal, per tant, trencaria amb el que hem conegut fins ara.

En resum, ser una cultura sense estat és un problema, però aquest problema es pot superar tant amb un estat independent com amb una doble estructura d’estat federat i de federació federal compromesa amb totes les cultures que el conformen.

La segona dimensió té a veure amb les polítiques que finalment es desenvolupin en un marc o un altre. Finalment, com passa amb les polítiques socials, sanitàries i educatives, la priorització d’opcions redistributives de la riquesa (dreta versus esquerra) i els models de gestió (control públic versus mercantilització) que s’apliquen són determinants també en les polítiques culturals. S’ha pogut comprovar els últims anys: amb governs nacionalistes tant a Madrid com a la Generalitat, s’ha produït un atemptat constant contra la sostenibilitat del sistema cultural estatal i català. 

Des de Madrid, l’augment de l’IVA als productes culturals; la reducció constant de pressupostos (que val a dir, ha castigat especialment a Catalunya on les subvencions  nominatives que provenen del Ministeri de Cultura han caigut un 75% en quatre anys); el nou avortament de la tan anunciada llei de mecenatge; una llei de propietat intel·lectual que no satisfà ningú; tot plegat, ha portat a una situació límit a tots els sectors. 

Però és que aquí no s’ha fet pas millor. Mentre el govern català pregona la necessitat de crear  estructures d’Estat, el pressupost del Departament de Cultura ha passat de 350 milions a 250 milions en els anys de govern nacionalista; s’ha eliminat el recolzament de la Generalitat a les escoles municipals de música, passant la responsabilitat a les finances municipals; s’han modificat les bases de subvencions, afegint una clàusula que fa que un cop t’han atorgat una subvenció el Govern modificar la quantitat concedida, generant molta inseguretat; s’han tancat centres de creació d’arts visuals, s’han reduït dràsticament els pressupostos a grans institucions culturals, s’ha aprimat el CONCA fins a la mínima expressió, s’han incomplert els convenis de producció audiovisual per part de TV3, s’ha improvisat amb la direcció de centres importants, com l’Arts Santa Mónica, etc. 

Tot i que es podria aprofundir en cadascun dels aspectes assenyalats, sembla clar que l’estructura institucional administrativa és una condició necessària però no suficient per al desenvolupament de polítiques públiques que assegurin el desenvolupament cultural. Cal doncs, trencar amb les dinàmiques actuals, repensar el sistema, amb una estructura o una altra però, amb una clara voluntat política de situar a la cultura com un pilar bàsic del nou Estat del Benestar que cal (re)construir un cop des de la dreta neoliberal catalana, espanyola i europea, han destrossat el que va costar tants anys edificar. 

En efecte, cal començar de nou, trencant el marc actual, aprofitant els avantatges i reduint els riscos de qualsevol de les dues sortides, la federal i la de la independència. Cal un procés que ens porti a unes institucions que garanteixin els drets culturals a l’accés i a l’expressivitat i que ho facin amb complicitat amb els sectors de la cultura. No és moment de refiar-ho tot a fórmules màgiques (d’una i altra banda) que redueixen la complexitat dels temps que corren a veritats absolutes, però sembla clar que l’escenari és de necessitat de ruptura, aprofitant allò que es pugui, però de (re)dissenyant completament de nou les polítiques culturals del país.

El patrimoni, una qüestió (només) econòmica?

El passat 25 de setembre, aprofitant les dates de les Jornades Europees del Patrimoni, el Departament de Cultura va presentar l'Informe estratègic del sector del patrimoni a Catalunya: mapa i diagnòstic. Haig de reconèixer que hi vaig assistir sense tenir molt clara quina orientació es donava a aquest estudi, després he comprovat que érem uns quants els que anàvem amb la mateixa informació.

Què n'esperes d'un estudi que porta aquest títol? En el meu cas esperava una anàlisi de la situació del patrimoni del país, una mapificació dels agents, un cert dimensionament econòmic, i una reflexió que vagi més enllà i es pregunti sobre l'aportació del patrimoni a la cohesió social. Bé, finalment el que ens varen presentar oblidava la dimensió social i se centrava només en l'econòmica.

Certament, les expectatives que tenia en relació a la presentació van minvar quan ens van dir que era un estudi fet per una consultora especialista en qüestions econòmiques i de mercat i no en qüestions en relació a la cultura i al patrimoni. La documentació que ens van donar, se centrava doncs, en una aproximació a la dimensió econòmica del sector amb l'objectiu de cercar una xifra, que el Conseller ens va avançar tot alçant la veu i amb un cert orgull: "el patrimoni aporta 3.660 milions a l'economia catalana".

Ja està, el Conseller té la xifra!! La feina està feta! Doncs... no. No crec que tant la gent que l'escoltàvem com tots els i les professionals del món del patrimoni es conformin amb aquest reduccionisme a la xifra, l'econòmica, la de nombre de visitants, la de nombre de peces als museus, la dels nombre de jaciments... etc. El patrimoni és molt més que tot això i molts especialistes així ho assenyalen en la literatura especialitzada existent.

El patrimoni és el que ens permet acostar-nos al nostre passat tant artístic com de la vida quotidiana, conèixer com s'ha construït la nostra societat i entendre'n el resultat: l'actualitat. Patrimoni i història permeten preservar la memòria, sobre la que cal fonamentar el progrés de la societat. El coneixement del patrimoni, que porta a gaudir-ne i a apreciar-lo, segurament és una de les fonts més importants per la generació d'un sentiment de pertinença a una comunitat, la societat, que demana, actualment en molta gran mesura, major cohesió social. El patrimoni ens iguala, perquè és de tots per igual,

Avui el sector del patrimoni ha estat capaç d'innovar en el seu discurs, la forma d'acostar-se a la societat, la forma d'estudiar-se més enllà de les cronologies. Avui el patrimoni ja no és una ciència del passat sinó del present perquè la memòria forma part del nostre present.

Amb tot vull dir, que la mirada econòmica és interessant, però excessivament reduccionista i lluny dels temps que corren.

Finalment, anant a les dades presentades... doncs també he de dir que no m'ho empasso. Que l'objectiu era un titular però quan les desgranes, les dades no s'aguanten massa científicament. Dels 3.660 milions d'euros de què parlava el Conseller més d'un 82% (!!!) ve de la despesa dels turistes. La base per al càlcul són enquestes als turistes que declaren venir per motius culturals i d'aquests els que diuen fer visites culturals... Bé, no vaig al detall, però que el 82% de la xifra provingui d'unes estimacions com les realitzades potser aconsellaria major prudència en les afirmacions realitzades.

L'audiovisual. Un debat de models.

Durant aquests mesos de setembre i octubre s'estan celebrant al Parlament debats importants per al futur de l'audiovisual a Catalunya. El motiu és doble: per una banda, s'està revisant la Llei del Cinema, una llei que no s'ha arribat a desenvolupar en els termes que s'especificava (no parlo només de la presència del català); i per l'altra, s'està tramitant la llei que crea un impost que hauran de pagar les operadores d'internet i que crearà un fons per finançar l'audiovisual.

Els debats tenen una profunda càrrega ideològica al meu entendre. Més enllà de l'articulat i de la incorporació o  no d'esmenes als projectes de llei, hi ha una corrent de fons que difícilment aflora: el model. Crec que tot i que no s'explicita de forma suficient, hi ha dos models que entren en contradicció tot i l'aparent consens inicial que sembla que generen els projectes. Per una banda, hi ha un model que entén l'audiovisual des d'una perspectiva exclusivament industrial i que té com a horitzó un sector capaç de generar tres o quatre produccions de gran pressupost i impacte cada any (d'altra banda, com si això n'assegurès l'èxit). Aquest model, aposta per l'èxit comercial i parteix d'una mirada exclusivament econòmica de l'audiovisual.

A l'altre extrem, estem els que defensem que l'audiovisual, com la resta de manifestacions culturals té una funció social. Des d'aquesta perspectiva interessa més el desenvolupament de la capacitat creativa o l'accés de la ciutadania a creacions audiovisuals que comportin el seu creixement com a ciutadans crítics. És a dir, des de la política pública, l'accent cal posar-lo més en la ciutadania i en la funció pública de la cultura que no pas en la indústria. Vol dir que cal oblidar-la? Doncs clarament no. Cal comptar amb la indústria i quan més forta sigui millor, però cal fer-ho no pensant en els seus beneficis sinó en els beneficis socials que aporta una industria cultural potent. Cal pensar en la sostenibilitat de les produccions? Doncs clar, però tenim exemples de grans produccions i de petites produccions que han estat sostenibles i d'altres que no. La dimensió no garanteix res, però sí que estic d'acord en que hi ha un mínim necessari.

Anant a allò concret. La Llei del Cinema anava molt més enllà de la qüestió lingüística, proposava la creació de cinc fons diferents per al foment de l'audiovisual:

• El Fons per al foment de la producció d’obres cinematogràfiques i audiovisuals.
•  El Fons per al foment de la distribució independent.
• El Fons per al foment de l’exhibició.
• El Fons per al foment de la difusió i la promoció de les obres i la cultura cinematogràfiques.
• El Fons per al foment de la competitivitat empresarial

A més a més, també apostava per crear una Xarxa Concertada de Pantalles que haurien de permetre una política de difusió basada en criteris no comercials. Tot plegat estava plantejat per un model de foment de l'audiovisual en clau social, que permetés el desenvolupament de polítiques en tota la cadena de valor i en la qual jugarien un paper clau les productores independents, la distribució independent, els municipis, els cine-clubs i altres associacions, etc.

Bé, doncs de tot això, que tenim aprovat des de 2010, res de res. Els fons no s'han dotat, la xarxa no existeix i els pressupostos de la Generalitat destinats a suport a l'audiovisual han caigut dràsticament. Cal sumar-hi que TV3 no acompleix els acords de destinar el 6% dels seus ingressos a la producció independent. Cal recordar que des de l'Estat també s'està treeballant per enfonsar el sector: iva cultural, retallada dels fons de l'ICAA, desgravacions que no arriben...

Aquests anys, el Conseller, de forma hàbil (i des del meu punt de vista cínica)  ha anat marejant la perdiu i apostant-ho tot a la nova taxa, ara impost, a les operadores. L'immovilisme l'ha anat sortejant amb promeses d'uns fons de 20 milions d'euros derivats d'aquest impost. La veritat és que cal donar la benvinguda a CiU en això de posar nous impostos per finançar polítiques públiques, i felicitar al Conseller per la seva habilitat: el responsable d'unes polítiques que han posat al límit a la indústria audiovisual, i que no han tingut per res en compte la seva funció social, avui vol aparèixer com el gran salvador de la indústria.

Però de nou el Conseller erra. El plantejament del nou impost no assegura que aquests nous fons arribin a fomentar l'audiovisual, entès des d'una mirada cultural, sinó que sembla enfocat, novament, a la gran indústria i al model de poques produccions però de gran impacte.

Caldrà que el sector, els aficionats, les associacions, els polítics i qui faci falta pressioni per tal que el projecte de llei incorpori modificacions que garanteixin un repartiment del fons equitatiu i realitzat amb criteris de desenvolupament social vinculat al desenvolupament cultural.

Es tracta que no amaguin una qüestió de models en una qüestió de diners.

El sector del teatre, misèria i grandesa

Ahir vaig poder assistir a un interessant debat sobre la situació del sector del teatre a Catalunya. Es tractava d'un acte organitzat per la revista Entreacte de l'Associació d'Actors i directors Professionals de Catalunya dins el cicle Accions Entreacte i va comptar amb una interessant Taula Rodona formada per Estel Solé, Ivan Morales, Arnau Marín, Pep Cruz i Mingo Ràfols. També va comptar amb una nodrida Fila Zero amb participants que aportaven diferents perspectives.

El debat va girar sobre la situació del sector, la precarietat laboral, les dificultats de que els projectes siguin sostenibles econòmicament, la poca implicació de les administracions... tot plegat plantejant un panorama de dificultats en el que com a contrapès apareixen propostes innovadores que es van fent lloc en un sector que sap que necessita reinventar-se en un moment de canvi profund de paradigma tant en les polítiques públiques com en els formats de les propostes culturals.

La meva sensació al escoltar les diferents aportacions estava entre la misèria i la grandesa. La misèria és material: la caiguda en picat dels recursos públics, afegit a mesures com l'IVA del 21%, la caiguda del públic assistent a teatre... tot plegat fa que el sector, en termes econòmics, s'hagi aprimat molt, massa. Però al costat de la misèria la grandesa d'un sector, d'unes persones, que no es rendeixen i que lluiten per seguir treballant, sigui en les condicions que sigui, per fer un teatre de qualitat, per aportar amb les seves obres llums, mirades, reflexions i innovacions sobre la realitat que ens envolta. Persones que són conscients que ara són elles les que tenen el relleu de la llarga tradició històrica teatral catalana i, per tant, tenen la responsabilitat de portar el relleu fins a les generacions futures.

Interessant debat en el que vaig trobar a faltar, segurament per manca de temps, un major aprofundiment en una idea: la situació d'emergència del sector és un problema per al país. Què vull dir? doncs que els primers damnificats per les retallades en cultura són els que treballen en els sectors, però la gravetat de les polítiques culturals actuals, del Departament i molts ajuntaments, està en que s'està privant a la població d'un accés igualitari a la cultura. S'estan generant desigualtats culturals, ja que s'ha renunciat a fer de la cultura un dret garantit per a tothom.

La finalitat de les polítiques culturals, al meu entendre, no és que els sectors siguin més o menys potents, és que la ciutadania accedeixi i desenvolupi la seva capacitat creativa, crítica i reflexiva. La major musculatura del sector ha de venir d'una major centralitat de les polítiques culturals. És a dir, apostar per una ciutadania que sigui motor de desenvolupament cultural. Penso que aquesta és la fórmula perquè també el sector creixi, que sigui la ciutadania la que empeny al sector.

No em refereixo a que al sector no se l'hagi de recolzar, són els que governen ara els que ho fan així, em refereixo a que cal aprendre de temps passats, que el recolzament als sectors, com hem vist no ens fa per si sol madurs com a país, no ens fa més cultes. Les polítiques de suport al sector han d'anar acompanyades en paral·lel de polítiques d'accés, de proximitat, alimentant-se de forma retroactiva les unes a les altres.

Algú pot dir que el debat d'ahir era endogàmic, jo mateix vaig arribar en un primer moment a aquesta conclusió, però reflexionant penso que no es tracta d'endogàmies. Es tracta que com a país, com a societat, no hem aconseguit tots plegats fer reflexions de caràcter més integral. Que la dinàmica ha estat aquesta i que segurament cal que sectors, administracions, responsables polítics, etc. aprenem del passat per fer un salt qualitatiu i quantitatiu en el futur.

L'estat del sector de la cultura. De la preocupació a les bones vibracions

Des de que sóc responsable de l'àmbit de cultura d'ICV, fa un parell de mesos, he iniciat una roda de contactes amb persones del sector de la cultura: creadors, gestors, persones amb responsablitats polítiques, associacions, etc. Ho estic fent amb un objectiu: copsar de primera mà les vivències i percepcions de l'estat del sector i com li afecta l'actual política del Departament de Cultura. Al costat d'aquest objectiu d'altres: fer o recuperar contactes personals, oferir la tasca d'ICV a les institucions per tal de vehicular propostes, i sobretot, generar xarxa i articular massa crítica en relació a les polítiques culturals. No és poc, però crec que des d'ICV hem de fer aquesta feina i la faig tan bé com puc.

De les trobades que he fet (encara en tinc previstes moltes més) he pogut treure moltes conclusions i aprenentatges, però si haig de definir un denominador comú és la doble sensació de preocupació i de bones vibracions. M'explico:

La preocupació no és nova. La meva experiència professional en el sector, com a consultor, ja m'havia fet obrir les senyals d'alarma: el sector de la cultura està patint molt les decissions polítiques dels governs de CiU (amb recolzament d'ERC) a Catalunya i del PP a nivell estatal. Les retallades dràstiques de pressupost (que descric en l'anterior post) i mesures com l'IVA del 21% (que no s'ha rectificat en la reforma fiscal presentada) estant tenint efectes negatius molt importants. Al costat d'això, tinc la sensació que el sector encara s'atomitza més, que cada projecte està centrat, òbviament, en la seva pròpia supervivència i que el sector es debilita i cada cop té menys força per revertir la situació. 

Però aquestes trobades també serveixen per recuperar les bones vibracions: tenim al sector persones amb un discurs i una capacitat de treball contrastada per l'èxit dels projectes culturals que coordinen. Són persones amb esperit crític, inconformistes, que saben que la defensa de la cultura no és la defensa d'un sector, és la defensa d'un bé públic, d'un dret que cal que es garanteixi. Són persones que no volen acceptar la situació, que lluiten contra el tòpic de que la cultura està hipersubvencionada i que tenen capacitat d'anàlisi global i transversal, més enllà del seu projecte o del seu subsector. 

Entre tots, els partits polítics des de la nostra activitat i el sector des del seu treball hem d'aconseguir que la cultura se situi en un espai de major centralitat en l'agenda política i mediàtica del país, hem de ser capaços d'articular un discurs que fagi que de cap manera es posi en dubte la importància d'un accés igualitari a la cultura (com ho ha de ser a l'educació, la salut o els serveis socials) i ser exigents en que el dret a la cultura es garanteixi des dels poders públics, com a subministradors directes o bé a través de les estructures del sector. 

En un moment d'augment de les desigualtats la cultura ha de servir per igualar i no per alimentar aquesta desigualtat. Hi ha feina, molta feina per fer, però tenim la sort comptar amb molta gent al sector de la cultura amb un elevat sentit del compromís social. Fem-ho valer. 

És el pressupost, estúpid

Sí, ja sé que el títol d'aquest post és poc original, però crec que reflecteix la indignació que m'ha provocat fer un exercici: estudiar l'evolució del pressupost que destina la Generalitat a Cultura. 

Per què ho he fet? Doncs perquè cercant informació sobre el volum de les retallades en cultura el primer que em trobo a google és al Conseller Mascarell anunciant que el pressupost del 2014 augmentava. El Conseller fa trampa i ho sap, ell parla de l'augment del pressupost del Departament d'un 4,8%, però no parla del pressupost consolidat (el que té en compte tots els organismes que depenen del Departament) on aquest augment no existeix... i menys si anem a les dades de pressupostos consolidats i executats dels últims anys. 

Anem doncs a les dades reals: els pressupostos executats (que s'han gastat efectivament) i consolidats (que incorporen el Departament i les entitats que en depenen). Segons el Departament el pressupost consolidat projectat per al 2014 és de 254,91 milions d'euros, el que representaria una xifra molt inferior del últim pressupost del que tenim dades d'execució, el 2012, en que el pressupost va ser de 284,13 milions d'euros (una reducció d'un 11,46%). 

Les dades, publicades a les memòries del Departament, permeten fer una seqüència molt més llarga, però he considerat suficient anar fins al 2008 en època del govern d'entesa. És la següent (milions d'euros): 357,25 (2008)  ->  341,86 (2009) -> 343,37 (2010) -> 338,71 (2011) -> 284,13 (2012). La conclusió és senzilla: avui, la Generalitat gasta 100 milions d'euros menys en cultura del que ho feia l'any 2008, un 28,64% menys. 

Durant els anys de governs d'esquerres els pressupostos en cultura varen crèixer, no de forma suficient i sense arribar a una xifra homologable amb països i territoris amb els que ens volem comparar. Avui, el camí fet s'ha desfet del tot. Costarà tornar-hi, però cal tornar-hi si no volem empobrir més culturalment la nostra societat. 

Fa uns dies parlava amb un conegut sobre el fet que des del Departament s'està intentant impulsar un Acord Nacional per la Cultura i li vaig preguntar què li semblava. La seva resposta va ser senzilla: l'únic acord que fa falta és augmentar el pressupost!!

Doncs això: és el pressupost, estúpid!

El Llibre Blanc de la Cultura de Mataró, la credibilitat del procés

Des de finals de 2013 a Mataró es van començar els treballs d'elaboració del Llibre Blanc de la Cultura que han de portar a comptar amb un document de diagnòstic de la realitat cultural de la ciutat i a la definició d'un full de ruta per encarar el futur. 

El passat dissabte es va celebrar una jornada participativa en la qual es va cridar a la ciutadania a debatre sobre la cultura a Mataró. La jornada, tenia un plantejament una mica estrany, els participants hi anàvem sense tenir continguts previs per orientar el debat. Això va provocar certa confusió entre els assistents, ja que debatre sense una base, un pre-diagnòstic o qualsevol cosa que pogués organitzar el debat va dificultar la feina a fer durant aquell matí. 

En aquest sentit, i estrictament sobre el procés (sobre continguts en parlaré més endavant) tres breus reflexions: 

• Sobre la oportunitat de fer-ho a finals de mandat. Un procés de planificació de polítiques culturals té com a objectiu fixar horitzons a llarg termini sobre què cal fer en cultura durant els propers anys i com fer-ho, per arribar a un model determinat. És un  bon exercici, però és molt millor fer-ho a principis de mandat, no quan queda menys d’un any per les eleccions municipals. Si es fa abans, es poden desenvolupar accions que es recullen en el Llibre Blanc durant la segona part del mandat i mostrar que aquesta eina no és només una declaració d’intencions, si no un full de ruta que s’està fent servir. Per tant, benvingut sigui aquest nou instrument, però no és ara el moment més oportú.

• Sobre el discurs i la pràctica: quan un govern impulsa un Llibre Blanc de la Cultura està enviant un missatge de que la cultura és una de les seves apostes estratègiques. Després de tres anys de govern de CiU està clar que la cultura no ho ha estat, més aviat s’han reduït els recursos que s’hi destinen. Cal tenir present que a Mataró destinem prop d’un 3% del pressupost municipal a cultura quan a municipis de dimensions similars hi destinen entorn a un 6%. 

• Sobre la participació: el còmput global del procés donarà com a resultat que moltes persones, unes 200, hauran participat en el Llibre Blanc. El que cal preguntar-se és sobre la qualitat de la participació. En aquest sentit, arribar a una jornada participativa, sense que ningú hagi pogut treballar en els continguts concrets del document, és una mala forma d’arribar. Participar no és fer enquestes i recollir opinions, si no generar un debat reflexiu sobre els continguts. De moment, continguts no n’hem vist. 

L'Escola Germanes Bertomeu al Palau de la Música

Tinc la sort de que els meus fills van a l'Escola Germanes Bertomeu de Mataró. En aquesta escola han fet una aposta estratègica per la música com a eina per a la millora de la qualitat de la seva oferta educativa. A l'escola ja fa uns anys que funciona el projecte 4cordes, del que ja parlaré en una altra ocasió, però precisament per reforçar l'aposta per la música, aquest curs s'ha intensificat la tasca en el cant coral, creant un nou cor per als més petits que se suma al que ja existia i tenia llarga tradició.

Un dia del curs passat, parlant-ne amb l'equip directiu vaig pensar que estaria bé, per seguir fent camí cap a l'excel.lència, posar-nos en contacte amb el Palau de la Música, el bressol del cant coral de Catalunya. Per raons professionals jo coneixia als seus gestors i els vaig posar en contacte amb la gent de l'escola. A partir d'aquí, la meva intervenció s'acaba i les relacions entre escola i Palau es produeixen amb fluidesa. 

L'escola s'incorpora al projecte Clavé XXI que acosta el cant coral a escoles i entitats del territori proper al Palau. El defineixen com un projecte social del Palau i de l'Orfeó, però jo diria que és un projecte d'excel.lència amb contingut social. Sense un bon treball professional, cercant la màxima qualitat possible de l'expressió de la música coral, els resultats no serien tan bons com els que hem pogut veure i escoltar avui mateix al Palau de la Música. 

Certament, el camí que ha agafat aquesta institució de referència per a la cultura catalana l'està allunyant de la mala imatge vinculada a Millet i Montull. El Palau, amb projectes com Clavé XXI recupera la seva  essència i es mostra com una institució cultural amb compromís social, el mateix compromís que Josep Anselm Clavé demostrà en la seva vocació d'extensió del cant coral entre les classes populars catalanes durant el segle XIX. 

Avui el Palau de la Música era ple de persones poc habituals entre el seu públic, per molts era el primer cop que el trepitjaven, per molts ha estat una descoberta, per molts avui ha estat especial: els seus fills i filles cantaven, i ho feien bé, al cor de Barcelona, al cor de la cultura catalana. 

I és que la cultura té aquesta capacitat de transformació social que no hem d'oblidar mai. El Clavé XXI és el camí a seguir. Cultura i educació, novament, un binomi que funciona. 

Ah! una curiositat: nosaltres vivim al Carrer Josep Anselm Clavé de Mataró. Quines coses!