Humilment, en clau personal, les meves raons per anar de 3 a la llista d'ICV-EUiA per les municipals

Ara fa gairebé un any vaig decidir encetar un canvi radical en la meva vida, vaig deixar l'empresa on treballava des de feia vuit anys i on era (encara ho sóc) soci minoritari. Ho vaig fer sobretot per desavinences en la forma de funcionar de l'empresa (vinc de tradició cooperativa), però també perquè vaig veure en aquella situació, l'oportunitat de fer el pas que mai m'havia atrevit a fer: agafar responsabilitats polítiques dins d'ICV.

A la responsabilitat de coordinar l'àmbit de cultura d'ICV a nivell nacional (càrrec no remunerat, però que dóna força feina) se li suma ara el repte d'anar als primers llocs de la candidatura a les municipals, darrere l'Esteve i la Noe, amb els que estic content de treballar i aprendre amb i d'ells.

Per què ho faig?

Per moltes raons, però bàsicament, per la raó per la qual fa molts anys que milito: perquè crec que des de la política és des d'on més podem influir en acabar amb les injustícies i les desigualtats d'aquest món, a nivell local i a nivell global. Aquesta idea que sempre m'ha acompanyat, se m'ha fet encara més present últimament. Els últims anys, treballant o militant a l'ampa de l'escola dels meus fills, al barri de Rocafonda, he viscut molt d'aprop la injustícia, el drama humà que s'amaga darrera de les xifres de la crisi, la manca d'esperances... M'he indignat quan he vist que hi ha famílies molt necessitades, companys i companyes dels meus fills, amb noms i rostres, que tot i acomplint els criteris establerts, queden fora de les beques menjador per manca de pressupost. M'he indignat quan he vist a polítics d'altres formacions frivolitzant davant vides quotidianes tan dures... M'he rebel·lat davant la manca de sensibilitat de responsables públics immunes al patiment de la gent. M'agradaria que totes les persones amb responsabilitats públiques del país coneguessin d'aprop com viu la gent, la nostra gent, perquè sense conèixer és més difícil ser sensible i empatitzar. L'empatia, posar-se en la pell de l'altre, per mi és un dels principals valors en la política.

Però també he vist una cosa: es poden fer les coses de forma molt diferent. Hi ha possibilitats reals de canviar moltes coses. Hi ha projectes que funcionen i retornen la dignitat (com el 4cordes que va impulsar la Conxita Calvo, una gran regidora d'educació d'ICV-EUiA, i que tant de bé ha fet a una escola com la dels meus fills). Hi ha camí per recórrer, molt més del que ens fan pensar!

Mai m'he estat de braços plegats davant la injustícia i les desigualtats, i aquest cop faig un petit pas més endavant.

Per què ara?

Doncs perquè les circumstàncies han fet que sigui possible. En la meva antiga feina estar molt significat políticament no era bo (desgraciadament, la contractació pública depèn massa d'afinitats polítiques i no de la solvència professional), deixant-la també m'he alliberat d'això, També, de sempre, he pensat que es bo assumir responsabilitats polítiques després d'un cert recorregut personal i professional. Crec que des dels partits acostumem a apretar massa a la gent jove, donant-los responsabilitats i pesos que després poden ser un llast en la seva futura vida professional. Però tot això és opinable. Res és millor o pitjor, simplement són opcions o, a vegades, circumstàncies.

En qualsevol cas, porto molts anys fent assessoraments tècnics a diferents governs i institucions públiques i privades sobre polítiques culturals, educatives i d'altres àmbits de la política social i m'agradaria posar aquest bagatge a disposició del projecte polític del que formo part i de la ciutat, si és el cas.

Ah! Tu el que fas és cercar feina!

Doncs no. Tampoc negaré que la meva situació laboral em genera certes angoixes. Des de que vaig deixar la feina combino l'atur amb encàrrecs que faig com a freelance (més dels que esperava inicialment). No m'he posat a buscar feina perquè volia aprofitar aquest temps d'atur per acabar el que tenia a mitges (estudis) i per dedicar una temporada a una militància més activa. El meu horitzó és el juny d'aquest any, llavors, segons com vagi la cosa, començaré a cercar feina, tot i que em quedaran força mesos d'atur, alguns projectes possibles entre mans, i tinc la sort que la meva parella té feina estable.

No entenc la política com una sortida laboral, tot i que defenso que és una activitat que ha d'estar remunerada dignament (si no al final ningú voldrà posar-s'hi, o s'hi posaran els que tenen altres interessos, com afavorir als amiguets). Crec que la política ha de ser un parèntesi, més o menys llarg segons les circumstàncies, en la vida personal i laboral d'una persona i així m'ho agafo.

A més, entre nosaltres, si el que fes és cercar feina... aniria a un altre partit, s'entén, oi?

I ara per què ens expliques tot això si no sortiràs com a regidor?

Doncs la veritat és que Iniciativa sempre ha oscil·lat entre els 2 i 3 regidors a l'Ajuntament de Mataró, amb èpoques al govern i d'altres a l'oposició. A les properes eleccions no sabem què passarà. Tot és una gran incògnita: nous caps de llista, nous partits, partits que ara no hi són però que hi seran segur... Per tant, potser és el cop que és més difícil encertar què acabarà passant.

Quan vaig dir que sí a anar de número 3 a les llistes ho vaig fer pensant que hi ha la possibilitat de ser regidor, de govern o d'oposició. No és optimisme, és responsabilitat: no es pot acceptar anar a un lloc així a una llista electoral si no estàs disposat a, si és el cas, desenvolupar la teva tasca de regidor (oi que sembla obvi? Doncs no sempre és així).

L'exposició pública, el gran problema

Quan fas un pas així, si ets d'una determinada forma, un dels grans problemes és l'exposició pública. A una persona amb naturalesa tímida com la meva, aquesta exposició pública costa de portar bé. Sempre m'he defensat bé sent el "segon", el que hi ha darrera d'algú que dóna la cara. Quan vas amunt a una llista electoral, en una ciutat com Mataró on molts i moltes ens coneixem, vulguis o no, et toca donar la cara, la gent opina sobre tu, has de participar en actes públics, en debats, etc. Hi ha a qui li agrada, tothom qui em coneix bé, sap que a mi no. És sens dubte, un peatge que pagaré.

Humilitat

Formo part d'un partit humil, que entén la política des del treball constant per millorar les condicions de vida de la gent. Un partit descaradament d'esquerres, que s'ha equivocat en coses però que també n'ha fet moltes ben fetes quan ha tingut oportunitat. El partit hereu del PSUC, el d'aquell cartell tant humil i de tant significat de "Mis manos, mi capital" que sent orgull del seu passat i que aposta generosament per un futur on se sumen diferents tradicions polítiques per assolir el canvi necessari (com passa ara a Barcelona). Un partit petit, però que pot mostrar una gran fulla de serveis i una honestedat que pocs poden mostrar (cap cas de corrupció en tota la nostra història). Un partit amb gent humil, que tot i la validesa i capacitat de molts dels seus integrants, defuig el personalisme i quan algú falla, per egòlatra, queda apartat, deixa de ser dels "nostres". Un projecte col·lectiu de transformació social que se sap en minoria, de moment, però que treballa per millorar la vida de la majoria.

La humilitat d'alguns grans líders de la història política i social ha demostrat que, mantenint aquesta virtut i aquesta forma d'entre el nostre pas per la vida i per la política, també es poden fer grans coses (un exemple recent pot ser el de José Mújica a l'Uruguai).

I... si vas d'humil perquè fas aquest post? M'ho pregunto i m'ho podeu preguntar. De fet, a l'humil no li agrada parlar d'un mateix, llavors aquest post no té sentit o no té veritat. A més, l'humil, no s'ho diu a si mateix, la humilitat te l'han de reconèixer els altres! Però tot i això, vull parlar de l'humilitat, perquè penso que és una de les millors virtuts en política i no sé si la tinc, però sé segur que m'agradaria tenir-la.

I acabo...

Doncs res, ja ho he fet. Tenia ganes d'escriure això i compartir-ho. No sé si ho llegirà massa gent (o algú), però m'ajuda a explicar-me. Moltes coses que he pensat queden pendents, sobre Mataró, sobre polítiques culturals, però totes elles amb un to més polític que personal, però aquest post no és l'espai on fer-ho.

 Seguim.