Als polítics insensibles: prou ja!

Escric enfadat, tip i disgustat. Avui no faig reflexió, comparteixo sensacions. Quan més política local faig, més em passa... un teatre de persones que són incapaces d'empatitzar amb el patiment de la gent. No tots, per descomptat, però sí molts.
Mireu, ahir a una reunió muntada per l'associació de veïns de Rocafonda, vaig assistir en representació d'ICV al costat de l'Esteve Martínez. En aquesta reunió participàvem tots els grups polítics que ens presentem a les eleccions a Mataró excepte els xenòfobs de Plataforma per Catalunya.
Ahir va ser un dia dur a l'escola on participo molt activament a l'AMPA. Germanes Bertomeu és per mi una grandíssima escola, però també és un lloc on convius amb realitats molt dures i on allò que els polítics diem "emergència social" o desigualtat o pobresa es converteix en rostres humans, en els amics i amigues dels teus fills, en les seves famílies... és llavors quan els discursos perden sentit, és quan penses prou ja! Cal ajudar aquesta gent, sense límits!! Sí, caram, sense límits, tot el que faci falta!!
I em genera violència (intel·lectual) veure el cofoisme de polítics com la Nuria Calpe de CiU. Ahir mentre escoltava i debatia amb gent preocupada per Rocafonda tenia al costat una senyora insensible que anava dient, "ostres... això s'allarga molt (referint-se a la reunió)" o "és que estic treballant des de les vuit". I quan parlàvem de persones, de qüestions de la quotidianitat d'aquest barri, la regidora ens ensenyava gràfics amb l'evolució del deute de l'Ajuntament. Doncs ho sento, no ho aguanto! No es pot ser tan insensible davant la càrrega de patiment humà que hi ha darrera d'una gran quantitat de famílies que viuen a Rocafonda.

I no, em nego a escoltar i acceptar que tots els polítics som iguals. La meva gent, la d'ICV, mai actuaria així, i si algú ho fa, deixarà de ser dels meus.

Prou ja d'insensensibles, caram!!

Sobre el MACBA i l'exposició "La Bèstia i el Sobirà". Molts dubtes i errors, al meu entendre

Ahir esclatava la notícia, Bartomeu Marí decidia no inaugurar una exposició "La Bèstia i el Sobirà" per la inclusió d'una escultura obra de l'artista austríaca Ines Doujak i l'activista John Barker que ja havia estat exhibida en la 31a Biennal de Sao Paulo i en la que apareix el Rei Joan Carles sodomitzat per la feminista boliviana Domitila Barros.

El Director del Macba, Bartomeu Marí, un professional poc amic de la polèmica pública i que compta amb un ampli reconeixement internacional, argumenta qüestions de manca de comunicació amb els comissaris de l'exposició i el traspàs del que anomena "línia editorial" del museu.

Per altra banda, s'han alçat veus importants en l'art contemporani català com la de Joan Maria Minguet demanant que s'obri l'exposició i es tiri enrere aquesta decisió entenent que es contradiu amb el propi esperit del Macba i de l'art contemporani, d'aportar crítica, de fer-nos pensar i reflexionar sobre el que ens envolta.

Certament, formar-se una opinió sobre aquesta decisió no és fàcil, si el que es vol és fer una reflexió acurada. I no ho és perquè no comptem amb tots els elements d'anàlisi. Hi ha hagut alguna pressió política? Marí diu que no i no veig per què no l'hauriem de creue. Hi té alguna cosa a veure el Patronat de la Fundació Macba? No ho sabem, però podria molt ben ser. Fins a quin punt hi ha hagut intransigència per alguna de les parts (comissaris i direcció del Macba) per arribar a un acord que no suposi llençar a la brossa els diners públics ja invertits en aquesta exposició? És censura política imposada pel Patronat o per les institucions (Ajuntament i Generalitat) o és criteri del director artístic del Macba, com ell mateix diu?

Els dubtes s'accentuen quan des del sector es reclama sempre l'aposta per a que hi hagi direccions artístiques potents, seleccionades a través de concursos públics internacionals, al capdavant de les grans institucions culturals catalanes. Perquè si el que volem és gent amb criteri artístic i cultural dirigint les instiucions i no gent posada a dit pel partit polític que governa, quin límit li posem al seu criteri? O bé, en aquest cas, no s'ha respectat o realment hi ha hagut pressions?

Proposo un paral·lelisme amb ànim de seguir reflexionant. Si Xavier Albertí es troba als assajos d'una obra que ha programat al TNC una proposta que no arriba als estàndards de qualitat que ell considera que ha de tenir el TNC, què ha de fer? I si l'obra, a més, fa burla del Rei, sap que si la deixa de programar la única lectura que es farà és de censura, a ningú li importarà que el que hagi volgut fer és garantir la qualitat. Pero també dubto, ha passat realment això al Macba?

Són  coses que poden passar perquè una mica la gràcia de les expressions artístiques ja és aquesta, la capacitat que tenen de qüestionar-nos per la seva qualitat, pel seu missatge, per la intenció, per les emocions que ens transmeten... Estem parlant de la complexitat i no s'hi valen posicions maximalistes. El dubte forma part del camp de joc en el que ens movem.

Tot i així, sense tots els elements resolts, hi ha una qüestió clara: aquest tema no s'ha gestionat bé. Des des del meu punt de vista tenen raó els que, com per exemple, la Plataforma de les Arts Visuals es lamenten d'aquesta decissió. Però per altra banda, tampoc dubto de les raons i el criteri professional de Bartomeu Marí, encara que tinc dubtes sobre la pressió que pot haver rebut. Ara bé, crec que a les alçades en què es trobava l'exposició, a punt d'inaugurar, no podia fer un cop d'autoritat com aquest que per molta gent, de forma comprensible, s'ha titllat de censura. Podia haver inaugurat l'exposició i després prendre un posicionament crític en relació a la feina feta pels comissaris, desmarcant-se de la línia discursiva i explicant la seva postura, però no imposant-la. Aquest és l'error, el de l'imposició final, amb diners públics invertits i sense autocrítica suficient per com s'ha gestionat aquet tema (les vesions dels comissaris i de Bartomeu Marí són ben diferents). Perquè finalment, serà el públic el que decidirà si aquesta exposició o aquesta obra en concret li arriba, li transmet alguna cosa i li aporta reflexió.

Segueixo pensant que calen direccions artístiques potents al capdavant de les grans institucions públiques, persones proessionals amb criteri artístic i amb vocació de gestió pública, al servei de la ciutadania. Crec que Bartomeu Marí és d'aquests. Crec que ha comés un error: decidir no inaugurar aquesta exposició i no tinc clar si respon a pressions o no i s'està carregant el mort. Des del meu humil punt de vista ho és, però també crec que fa bona feina en la direcció del Macba a nivell global. Puc equivocar-me per dues raons: en primer lloc, no tenim tots els elements d'anàlisi i, en segon lloc, i més important, en Bartmeu Marí en sap molt, més que jo, moltíssim més. Però igualment, penso que ha estat un error.

També crec que massa sovint ens acostem a cop calent a aquestes situacions, que és necessari comptar amb tota la informació per entendre què ha passat. Que vivim en l'època dels tuits i dels posicionaments poc reflexius. Que és important acostar-se amb prudència i humilitat a aquestes qüestions. Preguntar-se sobre el context en què es produeixen i les implicacions que tenen. Que a través del dubte s'arriba a la millora. Dubto sobre què ha passat, sobre els límits de la imposició de criteri per part dels directors artístics de les institucions, sobre les pressions, i tot i que finalment concloc que Marí ha errat, ho faig assumint que en sé massa poc com per seguir tenint dubtes.

Per altra banda, si hi ha hagut pressions, sembla un pas més cap al que denuncia Paul B. Preciado en l'interessant reflexió que feia en l'article "El museo apagado" un dels quatre curadors de l'exposició. Aquesta és la línia reflexiva en la que ens hem de situar.

I finalment una curiositat: aquest Conseller de Cultura que tenim, tan amic a la presència pública, què en pensa?

Jornada del Llibre Blanc de la Cultura a Mataró: absències presents.

Aquest passat Dissabte es va celebrar la II Jornada participativa del Llibre Blanc de la Cultura de Mataró. Aquest document estratègic que tant s'ha reclamat des de molts sectors de la cultura i la política de la ciutat ha arribat tard i malament. Tard, perquè un procés de planificació estratègica com aquest és millor iniciar-lo a inicis del mandat, per tal que en la segona part del mandat municipal es pugui comprovar que allò acordat es va desenvolupant. I sobretot malament, perquè el procés no s'ha gestionat bé, perquè s'ha posat l'accent en la quantitat de la participació i no en la qualitat del debat que s'havia de produir i perquè, en el fons, es va iniciar sense tenir clar on ens havia de portar.

Avui tenim després de més d'any i mig de treball un diagnòstic, no és un mal diagnòstic al meu entendre, potser massa assèptic, però tot i així pot ser aprofitable si a l'inici del mandat vinent es desenvolupa una proposta de futur que s'alimenti d'aquest diagnòstic i hi posi intenció.

Però i el valor del procés? En els processos de planificació estratègica cultural el resultat és important, però també ho és el procés per arribar-hi. Doncs d'aquí la reflexió: sense desmerèixer gens ni mica als participants que varen assistir a la passada jornada, Dissabte hi havia absències que, des del meu punt de vista, era molt presents.

Una jornada com aquesta, en la que bona part de la gent que està protagonitzant les dinàmiques culturals més importants i de futur de la ciutat no hi eren presents és un fracàs (creadors, empreses culturals, moviments associatius nous, cooperatives, col·lectius...). Un fracàs per qui convoca comprovar que a qui es dirigeix (perquè s'hi dirigien, oi?) no se sent cridat. Denota manca de confiança en la pròpia jornada i en els seus convocants i un distanciament cada cop més greu entre les propostes emergents que es dónen a la ciutat i l'Ajuntament. No culpabilitzo a ningú, ni a l'Ajuntament ni als que no hi varen anar, només penso que cal una reflexió des dels que tenen responsabilitats públiques sobre aquesta situació. Si crides a la participació en una jornada sobre cultura i una part important de la gent de la cultura no s'hi sent cridada tens un problema.

És, al meu entendre, una oportunitat perduda. Però tot i això, per mirar les coses en positiu i recollir l'esforç dels que sí que han participat en el procés, en el futur caldrà posar en valor els resultats de la feina feta, incorporant a les veus absents i generant una nova dinàmica participativa de cara a la definició dels projectes culturals de futur per la ciutat.