El sector del teatre, misèria i grandesa

Ahir vaig poder assistir a un interessant debat sobre la situació del sector del teatre a Catalunya. Es tractava d'un acte organitzat per la revista Entreacte de l'Associació d'Actors i directors Professionals de Catalunya dins el cicle Accions Entreacte i va comptar amb una interessant Taula Rodona formada per Estel Solé, Ivan Morales, Arnau Marín, Pep Cruz i Mingo Ràfols. També va comptar amb una nodrida Fila Zero amb participants que aportaven diferents perspectives.

El debat va girar sobre la situació del sector, la precarietat laboral, les dificultats de que els projectes siguin sostenibles econòmicament, la poca implicació de les administracions... tot plegat plantejant un panorama de dificultats en el que com a contrapès apareixen propostes innovadores que es van fent lloc en un sector que sap que necessita reinventar-se en un moment de canvi profund de paradigma tant en les polítiques públiques com en els formats de les propostes culturals.

La meva sensació al escoltar les diferents aportacions estava entre la misèria i la grandesa. La misèria és material: la caiguda en picat dels recursos públics, afegit a mesures com l'IVA del 21%, la caiguda del públic assistent a teatre... tot plegat fa que el sector, en termes econòmics, s'hagi aprimat molt, massa. Però al costat de la misèria la grandesa d'un sector, d'unes persones, que no es rendeixen i que lluiten per seguir treballant, sigui en les condicions que sigui, per fer un teatre de qualitat, per aportar amb les seves obres llums, mirades, reflexions i innovacions sobre la realitat que ens envolta. Persones que són conscients que ara són elles les que tenen el relleu de la llarga tradició històrica teatral catalana i, per tant, tenen la responsabilitat de portar el relleu fins a les generacions futures.

Interessant debat en el que vaig trobar a faltar, segurament per manca de temps, un major aprofundiment en una idea: la situació d'emergència del sector és un problema per al país. Què vull dir? doncs que els primers damnificats per les retallades en cultura són els que treballen en els sectors, però la gravetat de les polítiques culturals actuals, del Departament i molts ajuntaments, està en que s'està privant a la població d'un accés igualitari a la cultura. S'estan generant desigualtats culturals, ja que s'ha renunciat a fer de la cultura un dret garantit per a tothom.

La finalitat de les polítiques culturals, al meu entendre, no és que els sectors siguin més o menys potents, és que la ciutadania accedeixi i desenvolupi la seva capacitat creativa, crítica i reflexiva. La major musculatura del sector ha de venir d'una major centralitat de les polítiques culturals. És a dir, apostar per una ciutadania que sigui motor de desenvolupament cultural. Penso que aquesta és la fórmula perquè també el sector creixi, que sigui la ciutadania la que empeny al sector.

No em refereixo a que al sector no se l'hagi de recolzar, són els que governen ara els que ho fan així, em refereixo a que cal aprendre de temps passats, que el recolzament als sectors, com hem vist no ens fa per si sol madurs com a país, no ens fa més cultes. Les polítiques de suport al sector han d'anar acompanyades en paral·lel de polítiques d'accés, de proximitat, alimentant-se de forma retroactiva les unes a les altres.

Algú pot dir que el debat d'ahir era endogàmic, jo mateix vaig arribar en un primer moment a aquesta conclusió, però reflexionant penso que no es tracta d'endogàmies. Es tracta que com a país, com a societat, no hem aconseguit tots plegats fer reflexions de caràcter més integral. Que la dinàmica ha estat aquesta i que segurament cal que sectors, administracions, responsables polítics, etc. aprenem del passat per fer un salt qualitatiu i quantitatiu en el futur.

L'estat del sector de la cultura. De la preocupació a les bones vibracions

Des de que sóc responsable de l'àmbit de cultura d'ICV, fa un parell de mesos, he iniciat una roda de contactes amb persones del sector de la cultura: creadors, gestors, persones amb responsablitats polítiques, associacions, etc. Ho estic fent amb un objectiu: copsar de primera mà les vivències i percepcions de l'estat del sector i com li afecta l'actual política del Departament de Cultura. Al costat d'aquest objectiu d'altres: fer o recuperar contactes personals, oferir la tasca d'ICV a les institucions per tal de vehicular propostes, i sobretot, generar xarxa i articular massa crítica en relació a les polítiques culturals. No és poc, però crec que des d'ICV hem de fer aquesta feina i la faig tan bé com puc.

De les trobades que he fet (encara en tinc previstes moltes més) he pogut treure moltes conclusions i aprenentatges, però si haig de definir un denominador comú és la doble sensació de preocupació i de bones vibracions. M'explico:

La preocupació no és nova. La meva experiència professional en el sector, com a consultor, ja m'havia fet obrir les senyals d'alarma: el sector de la cultura està patint molt les decissions polítiques dels governs de CiU (amb recolzament d'ERC) a Catalunya i del PP a nivell estatal. Les retallades dràstiques de pressupost (que descric en l'anterior post) i mesures com l'IVA del 21% (que no s'ha rectificat en la reforma fiscal presentada) estant tenint efectes negatius molt importants. Al costat d'això, tinc la sensació que el sector encara s'atomitza més, que cada projecte està centrat, òbviament, en la seva pròpia supervivència i que el sector es debilita i cada cop té menys força per revertir la situació. 

Però aquestes trobades també serveixen per recuperar les bones vibracions: tenim al sector persones amb un discurs i una capacitat de treball contrastada per l'èxit dels projectes culturals que coordinen. Són persones amb esperit crític, inconformistes, que saben que la defensa de la cultura no és la defensa d'un sector, és la defensa d'un bé públic, d'un dret que cal que es garanteixi. Són persones que no volen acceptar la situació, que lluiten contra el tòpic de que la cultura està hipersubvencionada i que tenen capacitat d'anàlisi global i transversal, més enllà del seu projecte o del seu subsector. 

Entre tots, els partits polítics des de la nostra activitat i el sector des del seu treball hem d'aconseguir que la cultura se situi en un espai de major centralitat en l'agenda política i mediàtica del país, hem de ser capaços d'articular un discurs que fagi que de cap manera es posi en dubte la importància d'un accés igualitari a la cultura (com ho ha de ser a l'educació, la salut o els serveis socials) i ser exigents en que el dret a la cultura es garanteixi des dels poders públics, com a subministradors directes o bé a través de les estructures del sector. 

En un moment d'augment de les desigualtats la cultura ha de servir per igualar i no per alimentar aquesta desigualtat. Hi ha feina, molta feina per fer, però tenim la sort comptar amb molta gent al sector de la cultura amb un elevat sentit del compromís social. Fem-ho valer.