Museu Bassat, repensem-ho

El 29 de maig El Tot Mataró em va publicar aquest article: 

Després de quatre anys de l’obertura del Museu Bassat a la Nau Gaudí, aprofitant que enguany finalitza el Programa Marc signat entre el Consorci que el gestiona i l’Ajuntament i que estem en procés d’elaboració d’un pla estratègic cultural a la ciutat, cal que Mataró accepti el fracàs que ha suposat fins avui aquesta aposta cultural. Una aposta que varen recolzar pràcticament totes les forces polítiques, tot i que algunes ja van advertir que no anàvem bé, segurament, sense prou capacitat de convèncer davant la il·lusió general que suposava el nou projecte.

Avui sabem el que molts auguràvem. El projecte, que sense comptar la inversió inicial en la Nau Gaudí, ens ha costat als mataronins i mataronines aproximadament un milió d’euros els darrers quatre anys, no ha complert les expectatives generades. Ha servit per vincular més Bassat a Gaudí que Mataró a l’art, per mostrar una col·lecció privada amb un discurs artístic que molts experts posen en dubte i per realitzar catàlegs d’unes obres que es revaloritzen però que estan en mans privades. Tot plegat, amb uns criteris expositius basats la presentació cronològica de l’obra que han despertat molt poc interès del públic.

No és moment de culpar-se uns als altres. Potser només cal aturar-se abans de seguir amb el projecte. Pensar en una nova proposta feta amb criteris públics. Un nou model amb una direcció artística elegida a través d’un concurs públic transparent, que integri la col·lecció Bassat en un projecte d’arts visuals integral a la ciutat on el nou MAC i altres agents hi tinguin un paper. Un projecte que vinculi al món educatiu, associatiu i professional de la ciutat. És a dir, proposar a Bassat que participi i col·labori amb projecte de vocació pública, enlloc de seguir abocant diners públics a un projecte pensat en clau privada.

També cal plantejar-se si la Nau Gaudí n’ha de ser la seu. Aquest espai, poc adequat per formats d’exposició clàssics i ideal per a nous formats té igualment grans potencialitats com equipament patrimonial, el quilòmetre zero de l’obra gaudiniana i un espai de divulgació del cooperativisme (amb l’Obrera Mataronense com a testimoni de l’equipament). Alhora caldria mantenint l’espai diàfan per fer-hi altres activitats que no ocupin la Nau de forma permanent.

En política cal ser honest, reconèixer els errors: el Museu tal i com s’ha gestionat ho ha estat. Esmenem l’error, fem-ho amb propostes en positiu i prioritzant on s’inverteixen els recursos. Només cal una cosa: voluntat política.

Cliqueu aquí per veure-ho directament a la revista